«Ull per ull i dent per dent», la vella llei del Talió va ser inventada per posar límit a la més antiga forma de justícia: la revenja. Avui en dia el Talió pot semblar una barbaritat, especialment a les persones educades –per bé que tampoc no el compleixin– segons el principi que volia substituir-lo, el d’oferir l’altra galta. Però sobretot, des del punt de vista moral, tots comprenem que fer al criminal exactament el que ell ens ha fet no fa just un segon crim; robar a un lladre també et fa lladre a tu, i matar un homicida no et fa menys assassí, llevat que ho facis en estricta defensa de la teva vida. El problema és saber quina pena correspon per cada transgressió. Si hom ens fa mal, les víctimes som mals jutges del dany comès, i pitjors executors de la sentència. Per això, abans que aparegués el Talió, hom arrancava dos o tres ulls o dents per cada ull o dent perduts.
El Talió, malgrat tot, fou un progrés. El següent fou la invenció d’un sistema que posava en 
mans de terceres persones l’administració de la justícia. Així fou que nasqueren les societats polítiques, amb les quals els humans protegien la pau i garantien l’aplicació imparcial de la llei, sine ira et studio, (sense ira ni parcialitat) com deien els llatins. I no era poc important, això darrer, perquè la violència i l’agressió, però també la presó, no deixen de ser violència 
i agressió, per molt acolorides que estiguin amb el nom, les pretensions, les formes o el nom de la llei, d’on es desprèn la necessitat que la justícia sigui justament justa, tant o més que legal. Encara més tard aparegué la separació dels poders dins de l’estat, de manera que s’impedí –si més no sobre el paper– que els jutges fessin les lleis que havien d’aplicar, o que els poders executius les fessin fer a la seva conveniència, o, el que era fa no fa igual, que els executius nomenessin els jutges… Però sembla que parlo en passat, de quan l’estat de dret en mereixia el nom.
Vegeu, en canvi, com està España, amb un Tribunal Constitucional nomenat per l’executiu, presidit per un individu de partit i que pren partit constantment, amb un executiu corrupte i impune. El TC, per acabar-ho de rematar, ha acceptat, a instàncies del PP, ser jutge i part de les seves pròpies causes. Ara podrà sancionar amb la inhabilitació aquells responsables polítics que no compleixin les seves resolucions. Evidentment, això no és més que un altre pas en la completa politització de la justícia espanyola per tal d’impedir o si més no dificultar el procés d’independència de Catalunya. Això farà que la Constitució es converteixi en un Codi Penal, i que España, en estricta analogia, esdevingui una presó. I tot per impedir que Calalunya pugui decidir el seu futur. Ja veuen quina democràcia tenim, una democràcia a l’espanyola. I olé.
Deixa un comentari