«Traduttore, Tradittore» és una sentència italiana que diu molt de mal dels traductors. Els acusa directament de traïdors. És clar, de traïdors al text, a la lletra o al seu esperit. I és veritat que hi ha mals traductors, d’aquells que fan pensar que l’original no pot ser tan dolent; un mal traductor fa malbé qualsevol llibre. Però també és veritat el contrari: que hi ha traductors que milloren l’original.
Una de les primeres obres que recordo haver llegit, fora dels TBOs habituals de la infància, o les històries il·lustrades del Capitán Trueno i el Jabato, fou la novel·la d’aventures l’Illa 
del tresor, de Robert L. Stevenson. A aquesta la van seguir moltes altres. Recordo amb plaer la meva lectura d’El corsari negre, d’Emilio Salgari, igual que la de Sandokan, el tigre de la Malàsia. També em plaïen, als meus dotze i tretze anys, les novel·les de Jules Verne: Cent-mil llegües de viatge submarí i Viatge al centre de la terra.
Aleshores no ho sabia, però tots aquests eren autors estrangers que escrivien en una llengua diferent de la meva. Era gràcies a la tasca dels traductors i traductores que l’anglès, el francès o l’italià originals esdevenien català o castellà, que eren les úniques llengües que aleshores podia llegir. Sense els traductors i traductores no hi hauria això que anomenem «Literatura Universal». Pensi, en quina llengua ha llegit o li han llegit la Bíblia? És que és capaç de llegir-la en el seu original grec de fa dos-mil anys? Doni les gràcies als monjos de 
Montserrat o a Jaume Sidera. Si ha tingut el plaer de llegir Els germans Karàmazov no es deu pas al fet que Dostoievski escrivís en català sinó al fet que Andreu Nin ens el va fer a mans amb una prosa exquisida. En fi, què seria del Quijote sense els traductors que ha tingut a pràcticament totes les llengües del món?
I tanmateix, dèiem, els traductors estan mal pagats, els fan treballar a preu fet i amb pressa, en prou feines són reconeguts. Hi ha qui pensa que qualsevol pot traduir, com si només es tractés de buscar els mots equivalents al diccionari. Però això no serveix ni per a 
les traduccions tècniques de les instruccions dels electrodomèstics. Una traducció literària és un art, i el traductor, un autor veritable. El seu nom hauria de constar, en lletres destacades a la portada de tots els 
llibres traduïts, sota el nom de l’autor. Ara, per fi, una traductora: Anna Casassas, ha obtingut el premi Trajectòria, que es va lliurar la setmana passada. Premi que s’atorga a un professional de la cultura catalana que hagi destacat per la seva divulgació. És el primer cop que el rep un traductor. La cultura està d’enhorabona.
Deixa un comentari