SEXE OLÍMPIC

A les Olimpíades de l’antiguitat els atletes competien nus. Hom els comparava amb els déus per les seves proeses gimnàstiques i també per la bellesa dels seus cossos i l’harmonia dels seus moviments; no hi faltaven raons i a més, Olímpia, nom de la ciutat de la península del Peloponès on tenien lloc els Jocs, significa «la que pertany a l’Olimp», que és la morada dels déus immortals, que són representats nus, com els atletes.

No hi ha constància que les mirades dels espectadors de l’antiguitat tinguessin un component luxuriós, i, en tot cas, es donava al marge dels Jocs, car els espectadors i els atletes eren tots del gènere masculí. Els grecs, creadors de la democràcia, encara no havien inventat la igualtat. L’hem inventada nosaltres, però? Ara, que les dones participen als Jocs des de 1.900, sembla que els creadors de les normatives de competició i els periodistes que cobreixen l’esdeveniment siguin només del gènere masculí, i que només treballin per a un públic masculí àvid de carn, de carn femenina, és clar. Altrament no s’entén que les atletes siguin obligades a competir amb uniformes ajustats, en alguns casos només calcetes i sostenidors, o que sols s’emfasitzi si estan solteres o casades, la seva edat, els modelets que porten a les competicions i fora d’elles; o que les fotos que les mostren en plena competició es fixin gairebé exclusivament en els seus culs ‒especialment si són jugadores de vòlei platja‒ o en els seus engonals i cuixes. Algú s’imagina un àlbum fotogràfic dels atletes barons amb els mateixos enquadraments que veiem fer a les dones? Hi ha una altra desigualtat, però en aquest cas, excepcionalment, només afecta els homes. Aquests no poden participar en competicions de gimnàstica rítmica ni tampoc en les de natació sincronitzada. En canvi, les dones poden competir en tot, fins i tot en halterofília. No en sé la raó, però seria interessant saber si és perquè hom (qui, però?) considera que la gimnàstica rítmica no és «masculina» o perquè les cames peludes (o no) dels atletes barons no quedarien bé sobresortint de l’aigua de la piscina.

La igualtat ha arribat, en format penós, pel fet que la sexualització i mundanització de l’esport ha dut els diaris esportius, i els altres també, a fer reportatges que inclouen explícitament rànquings d’esportistes «buenorros» i «buenorras», ho dic així perquè només ho he trobat en castellà. Però aquí s’acaba la igualtat, perquè de la sexualització absoluta i degradació de l’atleta només són víctimes les dones. De mostra, el darrer escàndol: Mireia Belmonte, medalla d’or en natació, és mostrada en segon pla en una foto, quan suposadament ella era el motiu principal, inclinada cap endavant i amb el cul a l’alçada dels genitals d’un nedador, confe
gint tot plegat una imatge volgudament sexual. Això ho va fer el diari esportiu Marca, famós per la seva seriositat, profunditat dels reportatges i interès general. Ho sé perquè és la lectura habitual del president Rajoy, el dels sobresous, no cal dir res més.