Amb la pregunta del títol, una jutgessa de Vitòria va qüestionar el testimoni d’una dona, agredida sexualment per la seva exparella. El cas és prou conegut: la víctima presentava una denúncia per maltracte habitual i físic en l’àmbit de la violència de gènere. Informava també de dues agressions sexuals i demanava protecció policial. La jutgessa, ara investigada per tracte vexatori i vulneració dels drets de dones víctimes de violència de gènere, no va fer cas de la declaració original de la víctima. Amb la intenció ‒hem de suposar‒ d’assegurar-se que la denúncia tenia base va preguntar-li si, a banda de negar-s’hi amb paraules, havia oposat resistència, i si havia tancat bé les cames.
Les preguntes de la jutgessa no corresponen simplement a la intenció professional del magistrat d’establir amb exactitud els fets que es denuncien. Està clar que cal saber si un crim s’ha comès amb violència o no, però aquí el tema no és aquest, és un altre: el de la veracitat que se suposa a qui es declara víctima d’una violació i el del que hom pressuposa 
sobre el que constitueix una violació. És evident que la jutgessa no considera que una agressió sexual sigui una violació si no hi ha resistència activa per part de la víctima. Com si l’única prova admissible per a la denúncia fos un ull morat. Altrament dit, la veracitat de la denunciant és posada en dubte a causa del prejudici que té la jutgessa sobre què constitueix el delicte. Perquè s’entengui amb una analogia: és com si un jutge no s’acabés de creure que m’han robat fins que jo asseguro que m’hi he resistit amb totes les meves forces, com si, posem per cas, no fos suficient dir que temia per la meva vida si m’hi oposava. ‒Ah, doncs, si no s’hi ha oposat és que ha consentit!
Pitjor seria, encara, si se’m permet l’exageració, que hom ens acusés d’haver provocat el robatori, pel fet que anàvem ben vestits i portàvem la cartera plena de diners al damunt. No faig pas broma amb això, recordin la sentència de la minifaldilla, de tan mal record per als jutjats de Lleida.
Els polítics, com és sabut, quan diuen no, estan dient que potser. Si diuen que potser, en realitat volen dir que sí. I si diuen directament que sí, és que no són polítics. Si estem en un context de negociacions, la frase anterior segurament és certa. També ho és en un context de compra i venda al mercat, on el regateig ‒i en part l’engany, la simulació i la dissimulació‒ formen part del joc. Ara bé, en l’àmbit general de les relacions humanes, per bé que també existeixin la mentida i la dissimulació, convé molt que aprenguem d’una vegada que un sí és un sí, i un no és un no.
Ramon Camats 
Deixa un comentari