El quarto d’estudi a casa, on llegeixo, preparo les classes, corregeixo exàmens, escric articles i on, també, gandulejo passejant per internet, és una habitació folrada de llibres. El primer prestatge, ran de terra, és ple de carpetanes i d’arxius de cartró, a partir del segon hi ha llibres i, sovint, tot tipus d’andròmines com ara pots de bolígrafs, estatuetes comprades vés a saber on, safates de papers, capses de discs d’ordinador ja en desús, llibretes, cartes obertes que sobresurten… No prossegueixo per no confessar més del necessari. Quan treballo i necessito un llibre, el trec del prestatge i normalment resta damunt la taula fins que en necessito un altre. Aleshores el primer, o queda sota o el poso a terra perquè no faci nosa. El mateix passa amb els papers que trec de les safates, de les carpetes o dels arxivadors. El més normal és que, un cop han fet servei, es quedin damunt d’una de les tres munteres de papers que tinc a la taula. Sempre em dic que així els tinc més a mà.
L’escena casolana que acabo de descriure és un exemple del segon principi de la Termodinàmica ‒no s’espantin, és una part de la física que estudia els efectes dels canvis
de la temperatura, pressió i volum dels sistemes.‒ És un principi que diu que l’entropia sempre tendeix a augmentar. Anem a pams, què és això de l’entropia? És el desordre del sistema. Els prestatges plens de llibres tenen un ordre molt superior als llibres amuntegats de qualsevol manera damunt de la taula o per terra, on acaben finalment en aquest pendent relliscós de l’augment d’entropia. Si un got cau de la taula a terra i es trenca en molts bocins, com és que no pot fer el camí invers i tornar a reconstituir-se exactament com era? La resposta és que la fletxa del temps, de l’energia i de la matèria en general, sempre va en una direcció, la de l’augment del desordre. Un got estable, sencer, té una entropia (és a dir, un desordre) 
menor que un got trencat. Per això, també, una gota de tinta dispersada en l’aigua no pot tornar a concentrar-se en un petit volum o quan posem un cos calent en contacte amb un de fred la transferència de temperatura sempre va del primer al segon i no a l’inrevés. Tot tendeix a la seva desintegració, tot tendeix a estabilitzar-se en el menor nivell d’energia. És la llei que, en termes casolans, podríem descriure com «tot allò que puja, baixa» o, més filosòficament «tot tendeix a la mort»
No em diguin que, fetes les analogies pertinents, això no passa amb tot? Pensin en la roba de l’armari, només ben endreçada, plegada i afilerada el primer dia de la temporada d’hivern o d’estiu, tot just després de disposar-la. Reflexió semblant pot fer el fuster 
respecte de les seves eines, o el mecànic o l’amo de casa que considera els tapers on guardar menjar sobrant. Jo ja els he parlat dels meus papers i llibres. I tot plegat era només per dir que ahir, divendres, vaig fer dissabte, i em va tocar endreçar, a la força pengen, el desori immens del lloc de treball. La pregunta que resta és: val la pena imitar Sísif de tant en tant i, com ell, carretejar una pedra muntanya amunt, només perquè abans d’arribar dalt del tot, torni a rodolar fins baix?
Deixa un comentari