«Som el que fem cada dia, de manera que l’excel·lència no és un acte, sinó un hàbit», és una frase que defineix l’esperit en acció dels millors estudiants de batxillerat del país que han sabut les seves notes als exàmens de Selectivitat. Vagi per endavant la meva enhorabona. Aristòtil, que escriví la frase fa dos mil tres-cents anys a la seva Ètica a Nicòmac, es referia així al resultat –que la ignorància jutja prodigiós– de la voluntat combinada amb la perseverança i l’existència d’un objectiu. La Patrícia, que ha obtingut la millor nota de Catalunya (9.8), el David, la Margarida, el Pol, i la Laura, que l’han acompanyat, amb resultats similars, són exemples de tot plegat. «És important entendre, més que no pas memoritzar», «És molt important parar atenció», «El meu secret és el 
treball», «Sóc molt autoexigent», «Sento passió per la ciència», «Em tirava bastant l’astrofísica i m’agradaria potenciar les mates», «L’esport m’ha donat capacitat d’autosacrifici, i m’ha ajudat a desconnectar per millor estudiar després», «M’agrada aprendre», «Em veig metge i especialitzat en neurociència», «Vull ser periodista». Aquestes frases defineixen caràcters forjats amb voluntat vers un objectiu i constància en el determini que són els pilars sobre els quals s’aixeca l’edifici dels hàbits, que fan el caràcter. Però alhora parlen d’atenció i curiositat: de ganes de saber.
Diuen que de la curiositat i l’admiració neix el desig de saber –que els grecs van anomenar filosofia–. Aquest desig és universal, només cal observar la natural curiositat dels nens. Tot els meravella, per a tot tenen preguntes, mai no es donen per satisfets. Més endavant molts perden aquesta curiositat, potser perquè és una planta delicada que mor amb facilitat, per manca de cura. El cas és que a molts adults els queda un residu de l’ànsia primera, que es manifesta en un interès petit per les coses més properes i necessàries que, en les mancades d’interès utilitari, es fa palès en una forma difusa de xafarderia. En els joves citats, en canvi, podem veure la presència d’un desig universal de saber, i l’energia que farà d’ells allò que volen ser.
«Sapere aude» (atreveix–te a saber) definí el moviment de la Il·lustració francesa, segons filòsof Immanuel Kant. Era la seva forma de veure la possibilitat d’una vertadera majoria d’edat per als humans. La majoria d’edat només es dóna en l’enteniment; hi ha qui pentina cabells blancs però mai no serà adult segons l’esperit. Del que es tractava, doncs, era de superar la ignorància i d’espolsar-se la tutela d’aquells que ens voldrien sempre infants. Això val tant per al coneixement, la política, l’autonomia personal o la vida en general. Veig en aquests adolescents a qui m’he referit més amunt la brillantor d’aquesta maduresa damunt les seves galtes imberbes i les seves fronts llises.
De petit vaig trobar una flauta vella de fusta, atrotinada i xaruga, a les golfes de casa. Me la 
vaig posar a la boca i vaig bufar. Només en sortia un so monocorde. La padrina em va dir que, per aprendre a tocar–la calia que no parés de bufar, i de moure els dits. Mai no he rebut millor consell.
Deixa un comentari