Diuen que era baixet, amb el pit enfonsat, amb un cap molt gros per un cos tan menut, fadrí tota la vida, tranquil, reglamentat, diuen que els veïns de la ciutat de Königsberg posaven els rellotges en hora quan treia el cap per la porta de casa per tal d’iniciar el seu passeig diari. Malaltís, però mai malalt a força de règim volenterós. Immanuel Kant realment es presta a la caricatura. Aquest pensador alemany, mort a la mateixa ciutat on va néixer i viure és l’autor, tanmateix, d’una obra filosòfica de primera categoria. És citat arreu per bé que poques vegades llegit. Fa un temps, en un debat de les anteriors eleccions espanyoles, el presentador va demanar a Pablo Iglesias i Albert Rivera que recomanessin un autor. Els dos van coincidir en la importància del filòsof alemany. Que si havia estat un gran pensador polític, que si la seva filosofia del dret era un referent… Quan els van demanar un títol, Iglesias en va dir un però malament, i Rivera no va ser capaç de dir-ne cap. El primer va quedar com un xulet amb dubtes i el segon com un ignorant segur que se les dóna de savi. Molt temo que cap dels dos mai no ha llegit una obra del pensador. Ambdós, un més que l’altre, com les seves paraules i promeses, són buits. Dimarts, al Parlament, un altre polític va citar Kant, el títol de l’obra i un text que ha esdevingut històric. Junqueres va acabar el seu parlament dient que ell sempre s’havia comportat segons els principis de l’imperatiu categòric.
Si vols guanyar el partit, fes trampes. Per a treure més vots que l’altre, has de mentir els
ciutadans. Quan vulguis que confiïn en tu, promet el que calgui, encara que no tinguis cap intenció de complir. Si no vols que els clients deixin de portar diners al teu banc, els has d’enllepolir amb elevats interessos, encara que a la fi perdin bous i esquelles quan l’entitat s’enfonsi. Tots els precedents són imperatius hipotètics. Els imperatius designen una acció com a necessària, però en els casos anteriors, és una acció subjecta a condicions: Has de fer trampes (imperatiu) si vols guanyar el partit (condició o circumstància desitjada). L’imperatiu categòric, però, designa una necessitat independent de qualsevol circumstància. Una cosa així, com «No s’ha de matar» o «s’ha de respectar sempre la paraula donada». La seva formulació literal és «Obra segons una voluntat (o intenció) que es pugui convertir en llei universal», per bé que la més entenedora diria alguna cosa com ara «Actua com creguis que hauria de fer-ho tothom». En realitat, ningú no actua sempre segons l’imperatiu categòric. Això és, ningú no pensa, abans de cada acte, si la voluntat amb què el fa es pot convertir en llei moral per a tothom. Un exemple perquè s’entengui: el lladre quan roba no vol pas crear una llei del robar. Ell vol robar, però no voldria pas que tothom robés, perquè ell no vol ser víctima de robatori. Per tant, el lladre sap que no hauria de robar, perquè el motiu pel qual ho fa no es pot convertir en una llei per a tothom.
Normalment, les nostres accions es guien per imperatius hipotètics, perquè moltes no tenen cap contingut moral: dejuna –et dius– si vols aprimar-te. Però en les accions polítiques, que impliquen necessàriament conseqüències per a altres persones, i especialment per al poble al qual hom representa, cabria esperar que les accions fossin fetes, no per interessos particulars o de partit, sinó universals. Que fossin, en definitiva, accions la justícia de les quals es pogués defensar arreu. Posem per cas: Si Junqueres ha fet els pressupostos pensant que no hi ha altra manera de fer-los millors, tenint en compte els interessos generals dels ciutadans (i no els del seu partit, o govern) aleshores podríem dir que ha actuat segons l’imperatiu citat. Dit això, reflexionin. Quins dels actors implicats a la votació dels pressupostos del dimarts es va guiar, en la seva decisió, per imperatius hipotètics o interessats i qui per l’imperatiu categòric?
Ramon Camats 
Deixa un comentari