NO ABARATIM EL SOMNI

A la vida hi ha dues tragèdies: la primera és el no acompliment d’un desig íntim. L’altra és el seu acompliment. Això contradiu aquella sentència, tan nostrada, segons la qual val més tenir que desitjar. Encara que la contradicció és només aparent, si més no en el context que recordo haver-la sentit més cops, això és, quan es parla dels quilos de més que hom ha acumulat a la panxa o al cul. Qui busca consol dels excessos, acostuma a dir això: val més tenir (xixa, carn) que desitjar (estar magre o escardalenc).En qualsevol cas, què és pitjor, o millor, segons es miri: tenir o desitjar? La literatura va plena de narracions –i moltes tragèdies– que tracten el tema. A moltes es fa evident, un cop i un altre, que allò que es desitja és més plaent abans que després d’obtenir-ho. La persona estimada –posem per cas– és sempre millor abans de casar-se amb ella i, sobretot, abans de conviure-hi, abans d’haver de decidir qui posarà la rentadora, qui fregarà els lavabos, qui baixarà la brossa al carrer i qui canviarà els bolquers a la criatura. Es podria dir que, d’alguna manera, la realitat sempre destrueix el somni. Per rematar-ho amb una frase: Tots els nuviatges, tant els que porten a l’altar, al notari o al pacte, acaben bé i hom els recorda amb plaer. La torna ve durant la lluna de mel, on el primer que s’acaba és la mel.

Diuen que la política és l’art de conciliar el desitjable amb allò possible. La política, doncs, té un peu a la república de l’imaginat i un altre a la monarquia de la realitat. A Catalunya havíem tocat el somni amb l’acord d’investidura. Semblava que, més que un simple «pacte», es tractava d’un «compromís», o acord al qual s’arriba després de fer concessions tant per un costat com per l’altre i amb vistes a un objectiu compartit. Havíem cregut que, passades les turbulències inicials, la relació s’estabilitzava i, una vegada compassat el ritme, emprenien camí junts. Però no, acabem de veure que el problema no era el ritme de les passes sinó que segurament no anaven pas al mateix lloc. I mentrestant, els caminants, al costat i al darrere dels que amenacen de trair el compromís, tips d’esperar que s’emprengui camí, ja estem per posar-nos al davant. No volem abaratir el somni ni ajornar més el desig.