Què passaria si la Mort deixés d’actuar? Parlo, és clar, com si la mort fos un ésser real i no simplement fi o acabament o de la vida. Però ja entenen la personificació, al capdavall, la mort és tan propera. La novel·la de Saramago parteix d’aquesta hipòtesi delirant per imaginar què s’esdevindria si, de cop i sobte, només dins dels límits d’un país, els ferits greus d’accident no morissin o si els desnonats pels metges als hospitals continuessin vivint malgrat la ciència mèdica que els pronostica només una hora de vida. S’imaginen la inicial alegria? Renoi, tots immortals. I veuen també els problemes? Funeràries arruïnades, hospitals plens a vessar per habitacions que no es buiden… La novel·la, però, tot seguit es posa seriosa. El padrí d’una família de pagesos que viu prop de la frontera s’estava morint en l’instant precís que la Mort va deixar d’actuar. Va semblar com si s’apagués però de sobte, va obrir els ulls. Això sí, sense refer-se de la prostració no guanyar ganes de viure. Passats uns dies el padrí, 
que sap que a l’altre cantó de la frontera la gent segueix morint amb normalitat, demana als seus fills que li acompanyin, ja que ell no hi pot anar sol. Els fills el pugen damunt del carro i, de nit, fan el trajecte final. El vell mor només travessar el llindar del país. L’enterren allà mateix, sota un freixe. En tornar un veí els interroga. –d’on veniu? –El padrí ha mort. –Què el puc veure? –No. –Ho sabia, així que l’heu matat!, Us he vist sortir amb el carro. Si no l’haguéssiu dut a la frontera encara fora viu. Un metre ençà viu, un metre enllà, mort –No l’hem matat pas, només l’hem acompanyat a la mort.
La novel·la, com qui no vol la cosa, planteja preguntes importants. La família del padrí són uns assassins perquè, complint amb la seva voluntat, li han facilitat –l’han acompanyat a– la mort? I el vell, que volia morir, però la mort no li venia, és un suïcida? Encara hi ha més preguntes: Han de ser jutjats els familiars per haver ajudat a morir el seu pare o mereixen un reconeixement a l’amor filial? És una eutanàsia o un crim? Té dret el vell a demanar que li permetin morir, o que, per acció o omissió, el deixin morir? Altrament dit: el vell pagès ha de viure –com sigui– tant com pugui, o només tant com li calgui?
Ahir es va celebrar la Jornada «La ideació suïcida en la gent gran», a l’Arnau de Vilanova, organitzada pel Servei de suport al dol de Ponent. Es va parlar d’això i més. Parin atenció: contra el mecanisme automàtic –humà, massa humà– que ens du a amagar la mort hi ha l’obligació de la lucidesa.
Deixa un comentari