«La nostra porta … era el nostre talismà! Una relíquia familiar. Quan el meu pare va morir, el vam vetllar ajagut sobre aquesta porta. No sé d’on prové el costum, no ho fan pas a tot arreu, però a ca nostra, com em va dir la mare, cal ajeure el difunt sobre la porta de casa seva. El vam vetllar al seu damunt fins que no van portar el taüt. Jo em vaig passar tota la nit al costat del pare, estès sobre aquesta mena de tarima… Casa va quedar oberta.Tota la nit. I sobre aquesta mateixa porta, fins a dalt de tot, hi ha tot d’osques fetes a la fusta. Per comprovar com anava creixent, jo. Hi ha indicat: la primera classe, la segona. La setena. L’inici del servei militar… I al costat: com ha anat creixent el meu fill…. I la meva filla… En aquesta porta, tota la nostra vida hi està registrada, com en els papirs antics. Com podia deixar-la?»
El protagonista de la història va haver de deixar la porta de casa seva durant l’evacuació de la ciutat de Prípiat, a tres kilòmetres de la central nuclear de Txernòbil. Va haver de marxar, a corre-cuita, tres dies després de l’explosió i de l’incendi. La contaminació ho envaïa tot, i tota la seva vida havia de quedar endarrere. Mai més ningú no podrà viure a 
menys de deu kilòmetres al voltant de la central. Però Nikolai Fómix Kaluguin no es resignà; al cap de dos anys, a la nit, amb una moto, va desafiar els milicians que vigilaven l’àrea d’exclusió. Va entrar a casa seva, que ja havia estat desvalisada, va desmuntar la porta i se la va endur. Aquella porta, aleshores no ho sabia, encara havia de servir un cop més. Al seu damunt hi van vetllar el cos de la seva petita Kàtia, un àngel que havia fet sis anys el dia de l’accident de la central nuclear, i que només viuria un any més. Els metges mai no van admetre la relació entre la malaltia i l’exposició a la radiació.
La porta del pis de Nikolai era més que una planxa de fusta amb pany i frontisses. Per aquella porta ell i la seva família havien entrat i sortit innombrables cops. La porta també preservava la intimitat familiar dels estranys, establia una barrera darrere la qual hom se sentia segur i protegit de tot perill (llevat del de la radiació). I la porta, finalment, duia el registre de la vida, del creixement, i també el de la mort. Per això Nikolai pot 
afirmar que tota la vida hi és escrita damunt. És la nostàlgia de la porta el que el va dur a desafiar la policia i la contaminació mortal de l’àrea. Els termes grecs del qual deriva el mot parlen amb veu clara: «nostos» significa casa, i «algia» dolor. Nostàlgia és dolor per la casa, per la terra on hom ha nascut, per la terra que hom estima i du al cor. Homer va escriure la primera gran obra sobre aquest dolor per la casa llunyana. Es diu Odissea, i narra la història d’Ulisses, que, després de deu anys de guerra, somia la pàtria. Com Nikolai, Ulisses afrontarà enormes perills i perdrà tots els seus companys. Ítaca és el seu somni i el seu destí.
Nikolai Fómix és una de les desenes de milers de víctimes directes i indirectes de l’accident de la central nuclear de Txernòbil, ara fa trenta anys. N’explica la història Svetlana Aleksiévitx, darrera premi Nobel, al seu llibre-documental La pregària de Txernòbil. És una crònica del patiment dels innocents, on cadascú parla amb una veu pròpia, una anticipació angoixant de l’època de desastres que ens espera, i alhora una reflexió sobre l’enyor, sobre allò que hom deixa enrere, la casa, la porta… i la vida.
Deixa un comentari