EL MILLOR LLIBRE QUE NO HE LLEGIT

Hi ha llibres que tenen el mateix efecte que les persones, en tot. Llevat deure’ls literalment la vida, als llibres dec la major part dels meus aprenentatges. No parlo, és clar, dels llibres de text, que sovint no em van servir si no per aprovar les assignatures corresponents. Parlo de la literatura i de l’assaig, principalment. Així a uns dec alguna de les meves afeccions, a altres la meitat de les meves idees, i a tots bona part del que sóc.

Així i tot, verbívor com sóc i de gustos ben diversos, em costa recomanar res per Sant Jordi, quan sembla que és obligat. Buscant consell aliè, he llegit vàries enquestes, publicades arreu del món, sobre els que hom considera els millors llibres mai publicats, i així, de bon recomanar. El diari Le Monde, per exemple, partint d’una enquesta francesa, estableix que els cinc llibres més llegits són L’estrany, de Camus, La recerca del temps perdut, de Proust, El procés, de Kafka, Le petit Prince, de Saint Éxupery, i La Condition humaine, de Malraux. Dels cinc primers, com es pot observar, només un d’un autor no francès. La revista Newsweek, dels EUA, menciona Guerra i pau, de Tolstoi, 1984, d’Orwell, Ulisses, de Joyce, Lolita, de Nabokov, El soroll i la fúria, de Faulkner, i  L’home invisible, de Ralph Ellison. Aquí trobem una mica més d’universalitat, dos americans, tres si comptem el rus Nabokov, que escriví Lolita en anglès mentre residia als EUA, dels cinc considerats millors. La revista anglesa The Guardian, en canvi, posa Don Quijote, de Cervantes, el primer. Seguit del Viatge del pelegrí, de Bunyan, Robinson Crusoe, de Defoe, Els viatges de Gulliver, de Swift i Tom Jones, de Fielding.  Tres anglesos, un espanyol i un irlandès. Al final no n’he tret l’entrellat, per bé que estic convençut que tots ells, per una raó o per una altra, són recomanables. Per això m’atreveixo ara a fer una recomanació inversa, o mancada, per falta de base directa. La gent de bona fe recomana el que ha llegit. És possible recomanar el que no s’ha llegit?

He fet una petita enquesta entre els meus companys de feina. Els he preguntat: Quin és el millor llibre que no has llegit? La resposta no es feia esperar. «El millor llibre que no he llegit? I com sé quin és, si no l’he llegit?» A la fi, cadascun ho interpretava a la seva manera: el llibre que tothom diu que val la pena, el que estic convençut que he de llegir però no trobo mai l’hora, el que he començat algun cop i, per gruixut o perquè no era el moment, he deixat per una altra hora… el que només llegiré quan em jubili, perquè aleshores tindré prou temps. Així han sortit Ulisses de James Joyce, un llibre de qui tots els crítics parlen bé però del qual costa molt trobar lectors reals. També han aparegut Els pilars de la terra, de Ken Follet, Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, La divina comèdia, de Dante Alighieri i La guerra no té rostre de dona, de Svetlana Alexièvitx, la darrera premi Nobel de literatura.

Estaré prou content que el lector d’aquestes línies en tregui algun profit. Al capdavall, ahir tothom va tenir la seva rosa. I quant al llibre… hom es pregunta, veient-ne alguns: «Qui els pot llegir?», però també es pregunta, en veure certes persones: «Què poden llegir?» Al final hom es consola: cadascú troba el que li toca.