ULL PER ULL, DENT PER DENT

«Mori jo amb els filisteus» va dir Samsó, posat entre les dues columnes que sostenien l’edifici. I en extremar la força, l’edifici caigué sobre els principals i sobre tota la gent que hi havia. «I foren més els morts que va matar en morir ell, que no pas els que havia mort durant la seva vida» Jutges (16, 30). Així es narra a l’A.T. l’episodi de la revenja final del forçut Samsó, assot dels filisteus, als quals, en aquest acte, va matar en nombre superior a tres mil. Tot i que el relat heroic comença advertint que la submissió durant quaranta anys del poble d’Israel als filisteus havia estat promoguda per Jahvé a fi de castigar-lo pels seus pecats, els jueus, en morir Samsó, no li estalviaren pas els honors. Ans al contrari, fou enterrat com un dels jutges d’Israel.

Aquesta història, que ara ja només pertany al mite, il·lustra tanmateix no poques coses difícils de comprendre pel que fa als atemptats suïcides que un dia i un altre, arreu, seguen vides innocents. Fixin-se en la frase inicial: «mori jo amb els filisteus». Morir matant, d’això es tracta. Sovint les millors raons per matar són les millors raons per morir. Només cal voler matar amb prou força, la resta és el preu de la revenja. En altres indrets del text de Jutges se li fa dir a Samsó que ell ha fet el que ells (els filisteus) li han fet a ell. És el de sempre, la bíblica llei del Talió, també present a l’Alcorà (Azora II, 172), només que amb una formulació diferent: «en l’homicidi, el lliure pel lliure, l’esclau per l’esclau, la dona per la dona…».

El món occidental, culturalment cristià –no hi fa res que particularment siguem ateus–, igual de el món musulmà, beu de la font de l’Antic Testament. Allà es troba condensada la idea que la revenja es pot disfressar de justícia, per bé que d’aquesta manera no sigui més que una lletja ganyota. Algú em podria recordar ara una rectificació del principi del Talió. És aquella que comença amb «Si et bufetegen una galta…» que tothom ja ha oblidat. Perquè no en tinguin cap dubte: quina ha estat la reacció de França als atemptats de fa uns mesos? Bombardeig a gran escala. I què fem ara amb aquells que fugen del mateix horror que ha provocat els darrers morts a Brussel·les? I, a l’altre costat, què tenen els del mal anomenat Estat Islàmic contra Europa? Resposta: la colonització explotadora del segle passat, la invasió d’Iraq, els projectes americans a Síria, el conflicte palestino-israelí en què sempre –per mala consciència, és clar– hem fet costat a uns contra els altres… cal continuar? Hi ha alguna cosa més que la vella, inútil, dolorosa i incabable acció-reacció? Algú creu que una qüestió com aquesta es pot resoldre amb criteris policials i militars? I mentrestant, seguim sense recordar que «un ull per un ull… i els dos acaben cecs».