Es menja fregida en paella, ben enfarinada, o sense res, a la graella o al forn. També n’hi ha que la prefereixen fresca, conservada en salmorra o enllaunada, amb oli d’oliva o escabetx. És curiós de saber que Juvenal, escriptor satíric romà, autor de frases que han passat a la història com «panem et circenses» i «mens sana in corpore sano» recomanava menjar la sardina podrida. De fet, no ens hauria d’estranyar, no fa pas gaires anys que, entre nosaltres, s’aconsellava penjar la caça perquè s’estovés, cosa que feia precisament gràcies a la putrefacció de la carn. Sigui com sigui, des de fa molts segles, la sardina ha estat un aliment molt consumit pels pobles riberencs i també de terra endins, un cop es va descobrir la manera de conservar-la en sal. Així, en salmorra, va ser un excel·lent recurs alimentari en temps de quaresma, quan, als països catòlics era costum fer dejuni parcial. La cerimònia de l’enterrament de la sardina, que clou el breu període de gresca del 
carnestoltes devia tenir connotacions carnals. Ma mare em deia que, segons el capellà del poble, aquest era el darrer dia que els matrimonis podien tenir relacions fins passada Setmana Santa. Ja se sap, aleshores hom renunciava a tot, recorden: al món, al dimoni i a la carn.
De la importància de la sardina parlen les moltes dites on apareix, frases que, considerades per separat, mereixerien cadascuna una reflexió sencera, de tant que hi toquen: «A qui ha treballat, una sardina; a qui ha fet el mandra, una gallina. Dona i sardina, com més petita, més fina. De la llei, com de la teranyina, se n’escapa el lluç i s’agafa la sardina. La sardina que hi ha al cove és peix, tot lo demés és pesquera. Val més ser cap d’arengada que cua de lluç. Mal any de sardina, Vinarós a la ruïna.» I a fe que aquesta darrera i antiga dita ha resultat profè
tica. La captura de sardines ha caigut un 86% en set anys; aquesta és la darrera mala notícia que han rebut els pescadors de tota la costa catalana, especialment els de Tarragona, que es dediquen bàsicament a aquest peix blau. El canvi climàtic i la desaparició del plàncton, que és el seu aliment, en són les causes. Estem prop de l’enterrament de la sardina, i amb ella hi afonarem els homes que la pesquen. Dimecres passat es presentava al Cafè del teatre el darrer llibre d’Ignasi Revés: Històries de mar de la Costa Daurada i del Delta de l’Ebre, d’editorial Sidillà. Us el recomano, hi trobareu, entre altres coses, el relat de les absoltes de la sardina i del sardiner.
Deixa un comentari