El pare d’un adolescent va a l’institut a investigar perquè al seu fill li han posat un zero a l’examen. –El que ha passat, senzillament, és que el seu fill ha copiat l’examen d’un company–, li diu la professora. –És tan evident que els dos exercicis són pràcticament idèntics.
El pare del noi se sent una mica ferit. El seu rebrot, l’orgull de la família, no ha pogut copiar un examen. Una mica picat li diu a la professora: –Escolti, si això és cert, també ho pot ser que hagi estat l’altre noi qui ha copiat del meu fill, no creu? Aleshores, la professora, carregant-se de paciència, li respon: –Miri, m’he adonat que el seu fill és qui ha copiat, i no
pas l’altre, perquè a la pregunta: ‘Qui va ser el primer president de la República catalana?’, l’altre noi ha respost: ‘Aquesta no la sé’, i el seu fill ha escrit: ‘Jo tampoc’.
L’acudit, que no és pas meu –només l’adaptació–, revela, tot fent broma, almenys tres coses. La primera, que lamentablement els pares dels estudiants de vegades fan més d’advocats defensors que no de d’amatents tutors que vetllen perquè els seus fills arribin ja “educats” a l’escola on els “ensenyaran” alguna cosa de profit. Per bé que és una evidència que l’interès dels pares és tant important com el dels fills en els bons resultats acadèmics dels darrers, encara molt pares només es preocupen de les notes obtingudes i no tant del que cal fer perquè siguin bones amb mereixement. La segona, que la còpia i la impostura són pràctiques habituals de molts estudiants per als quals només l’aprovat i no pas l’aprenentatge compta. Els llecs us faríeu creus de les modernes tècniques de còpia: telèfons mòbils, reproductors d’MP3 amb auriculars, etc., superen amb escreix les clàssiques “xuletes” escrites al palmell de la mà o en paperets minúsculs. Tot plegat, en un context social en què només els títols són apreciats. Sigui d’ESO, de Batxillerat, de Mòdul Formatiu o de Grau universitari, el que val és poder mostrar un títol que acrediti, que saps o saps fer alguna cosa, encara que en realitat aquest no sigui més que una carcanada buida.
I la tercera, que després de dedicar les tardes i els caps de setmana dels darrers quinze dies, amb els ulls embotornats de llegir lletres inintel·ligibles que, desxifrades laboriosament, sovint contenen disbarats –curiosos uns i banals altres– ja començo a estar tip de corregir exàmens. Al capdavall, on mullem la ploma els qui escrivim sinó a al pou de la sang o de les llàgrimes pròpies? Per arrodonir, un altre d’exàmens:
–Manelet, espero no agafar-te copiant a l’examen.
–Jo també ho espero, senyoreta.
Ramon Camats 
Deixa un comentari