«Fer via» és una expressió que té doble sentit. El directe o real és que hom s’uneix a la via o camí, l’omple i acompanya els qui caminen o discorren per ella. En el sentit figurat significa «afanyar-se» o «apressar-se», fer quelcom amb diligència i no perdre més temps a fer una cosa que hom ja hauria d’haver enllestit. «Via lliure» també té dos sentits. El primer és que el camí és net, sense obstacles, que hom pot partir sense impediment. El segon, també figurat, tant pot manifestar el desig que li obrin pas, la voluntat decidida d’obrir-se’l o les dues coses alhora. «Via fora», en canvi, només té un sentit, i aquest és figurat. Era un crit medieval català amb el qual hom esperonava la gent perquè defensés les seves llibertats d’una amenaça. Diuen que s’acompanyava de repic de campanes i s’esperava que tothom acudís a la convocatòria.
Ahir, a la Via Lliure, hom hi va poder observar sense dificultat tant els sentits reals com els figurats de les tres expressions. Hi era tothom que hi volia i hi podia ser. Sota el paraigua de la festa de Catalunya, hi eren els independentistes «de tota la vida», si se’m permet la 
classificació. Són aquells que volen «via lliure», només per tal de mantenir la identitat, la llengua, la cultura i la nació. Són aquells que volen un estat propi tant si hi han de guanyar com si hi han de perdre en termes materials, només per dignitat i aspiració nacional. També hi eren aquells que han fet números, els que saben del desequilibri injustificable entre el que donem i el que rebem, els qui saben que generós no vol dir mesell i han decidit acabar amb el silenci d’anyells d’aquest poble. I també hi eren aquells que s’adonen, de fa temps, que aquest Estat, sigui qui sigui qui el governa des de l’alçada de la planura mesetària, és un administrador inepte. I ho és tant dels diners com de les emocions de les persones, a qui tracta com a súbdits i mai com a ciutadans. Hi érem tots i ben barrejats, tant que no se sabia qui pertanyia a un tipus o un altre de manifestant, i ni la llengua, ni el color, ni l’origen, ni el preu de la camisa que duia no feien cap diferència. No hi sobrava ningú i, alhora, tothom hi era – i encara hi és– convidat. Com fa la cançó, uns venien del nord, altres del sud, jo de terra endins, i altres de mar enllà, però tots fèiem, simbòlicament, el mateix camí, que a bona fi ens porta: la llibertat.
Deixa un comentari