EL DRET A LA REVOLTA DEMOCRÀTICA

Quin és el fonament del poder polític? Quines són les vertaderes bases de la seva legitimitat, si aquesta no és la simple força? Per quina raó uns individus han d’obeir uns altres? Fins on s’estén l’autoritat de l’estat sobre cadascun dels individus i sobre el seu conjunt? Aquestes preguntes, ja més velles que els camins, tenen encara tanta actualitat com quan van ser escrites per John Locke al seu Segon assaig sobre el govern civil, de 1689.  Hi deia que l’autoritat dels governants sobre els governats tenia origen en un pacte o contracte (trust), basat en la confiança, de manera que mentre els segons es comprometien a obeir i respectar les lleis, els primers havien de garantir la pau, la llibertat, la seguretat i la propietat dels segons. El terme anglès «trust» no significa només «contracte» en el sentit de obligacions i deures estrictes per ambdues parts, perquè no sempre les tasques de govern es poden especificar amb detall. Per això «trust» suposa el benentès de la bona voluntat i la confiança que el govern actuarà sempre en benefici dels governats, llevat d’error. Per això, diu Locke, que: «El poble està disposat a tolerar greus errors per part de qui governa, moltes lleis equivocades i inoportunes i totes les relliscades de la feblesa humana sense murmurar ni sollevar-se.» Però també afegeix que: «… si una llarga rècula d’abusos, prevaricacions, i artificis, tots dirigits a un mateix fi, li posen en evidència les intencions dels governants i s’adona inevitablement d’allò que l’oprimeix i d’on el volen menar, no serà gens estrany que es desvetlli i faci tots els possibles per posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins pels quals el govern havia estat erigit.» Aquestes, precisament, foren les raons que van esgrimir, gairebé literalment, els independentistes nord-americans entre els anys 1750 i 1760 per separar-se d’Anglaterra. Cridaven, entre altres coses, «No taxation without representation» per denunciar que hom els posava impostos injustos sense dret a rebutjar-los.

La relació de Catalunya amb l’estat espanyol és anàloga. No reiteraré l’argument del dèficit fiscal, la manca d’inversions o l’hostilitat contra la llengua, la cultura i la nació catalanes. Només poso un exemple, gairebé una anècdota per comparació. L’estat ha denegat a la Generalitat la petició d’ajornament del termini, que acaba avui, perquè els catalans residents a l’estranger puguin votar. Alhora ha ampliat una setmana el termini perquè ho puguin fer els militars amb residència a Catalunya que ara són en missió internacional. Deu ser, deixeu-me dir-ho, perquè intueixen el sentit del vot d’uns i altres. Locke examina, al seu assaig, les causes principals de disgregació del govern, això és, les que autoritzen els ciutadans a desobeir i fins i tot revoltar-se. Són la voluntat arbitrària del Príncep, el seu menyspreu de la llei, i del poder legislatiu (el poder suprem) i la modificació arbitrària de les regles electorals. Tothom trobarà exemples fàcils, protagonitzats pel PP, de cadascuna d’aquestes anomalies polítiques, des del control del Tribunal Suprem fins a l’intent de canviar la llei electoral abans de les municipals perquè governés la llista més votada. Però, més enllà del que diu Locke al seu il·lustratiu assaig, la raó de la revolta democràtica que preparem no és que Catalunya sigui una nació sense estat i que en vol tenir un. L’Estat ja en tenim, però en contra. Cal que ens en fem un a mida de la nostra voluntat.