L’expressió «Pixapins» va ser inventada, amb notable encert, per la gent de muntanya que veia pujar, a ramats, turistes de cap de setmana, acabats d’arribar de la ciutat, amb els seus tot-terrenys nous de trinca, els seus conjunts esportius de colors brillants, les seves ulleres de sol a l’estiu i els seus abrics de plomes a l’hivern, els seus prismàtics, les seves càmares fotogràfiques Nikon, el seu parlar «xava» de «Barçalona» i també, com no, els seus somriures idiotes.
Els pixapins surten de ciutat esperant trobar un paisatge de postal. Creuen que arreplegaran bolets a cabassos al costat mateix del camí i que dormiran a pleret en pintorescos habitatges de «turisme rural», envoltats de curiosíssims exemplars d’homo rusticus (pagesos, en cristià) que quedaran admirats del seu esnobisme. Somien, en fi, veure paisatges de rara, exòtica i consistent bellesa i flairar l’aroma d’infinites flors.
En arribar, però, descobreixen, que els bolets no neixen directament a les cistelles, que als pobles les campanes de les esglésies toquen tots els quarts i totes les hores, fins i tot durant la nit! Als pobles ensumen, també, la merda de les vaques o el purí vessat als trossos des de les granges de porcs. Decebuts en la seva expectativa de trobar un camp fet a mida de les postals que han vist, sovintegen les demandes perquè es prohibeixi el toc de campanes i perquè els pagesos, que s’hi guanyen la vida, tanquin les granges. Els pixapins, en fi, encara que espècimens descendents del camp –si rasquem, trobarem que un parell o tres de generacions enrere, els seus avantpassats criaven ovelles– han oblidat els seus orígens.
Aquest tipus d’espècimen –Déu no vulgui que ens passi el mateix als qui, ciutadans ara, encara vam néixer en un poble– té molta implantació arreu, amb variacions. La mena més típica és aquella que, no volent pols, es posa al mig de l’era a l’hora del batre, i després es queixa que va brut i s’ennuega. La casuística dels planys que fan aquells que acaben de tornar de vacances en dóna el to: un que acabava de tornar de l’Índia deia, ben disgustat, que tots els menjars estaven massa especiats. Una senyora que havia anat a Eivissa deia que no s’hauria de permetre que hom prengués el sol en top-less perquè el seu marit es distreia i havien vingut a relaxar-se. Un Rajoy britànic es queixava, en tornar del seu viatge a Madrid, perquè tots els taxistes parlaven espanyol. Una altra senyora es planyia, al seu viatge a l’Amazones, de la presència de mosquits. «M’ha picat un mosquit. Al full de propaganda no hi deia res de mosquits», va escriure, indignada, 
al full de reclamacions. Una de les queixes millors, encara que no té gaire a veure amb el tema de l’article, és aquesta, literal: «El meu nòvio i jo vam demanar dos llits individuals a l’habitació, però enlloc d’això, ens van col·locar un llit de matrimoni. Us faig responsables i us exigeixo el reemborsament complet pel fet que em vaig quedar prenyada. Això no hauria passat si vostès ens haguessin posat l’habitació tal i com vam demanar». I, per acabar, un parell de queixes de platja. «Ningú no ens va dir que a l’aigua hi hauria peixos. Els meus fills estaven espantats». Ara, la millor és aquesta: «La platja tenia massa sorra. Ens havíem de rentar cada dia quan tornàvem a l’habitació de l’hotel».
Deixa un comentari