Ma padrina Mercè m’explicava que, de jove (ella va néixer el 1914 i va fer de pagesa tota la vida) quan sortia a treballar al tros o a l’hort sempre es posava el barret de palla més ample que trobava. I també es posava guants. –Et posaves guants, padrina? –Sí, i tant, ho fèiem totes, era perquè no se’ns posessin morenes les mans. Es veu que la moda era tenir la pell blanca, aleshores. A les festes majors eren més sol·licitades les noies pàl·lides. Acostumaven a ser de casa bona, on hi havia mossos i serventes que feien la feina al sol; ells segar i batre i elles rentar la bugada al safareig. I és clar, els fadrins, posats a triar, buscaven una pubilla o una cabalera benestants, però la meva padrina i les seves amigues de Santa Fe eren pobres.
El color de la pell sempre ha tingut molta importància. Els africans que van dur a Amèrica a la força durant segles la saben llarga sobre el tema. Però aquí parlem del color com a producte de l’exposició temporal al sol. ¿Qui hauria dit que, al 
mateix temps que ma padrina es cobria totalment per anar a fer garbes o a birbar, ben lluny de la seva Segarra nadiua, Coco Chanel posava de moda la pell bruna entre l’alta societat parisina? La modista, aleshores un referent internacional, havia fet un creuer pel Mediterrani amb el duc de Westsminster –un de «sang blava», expressió medieval per designar la gent de pell blanca a la qual transparentaven les venes. Un esquenadreta, per fer-ho breu– i va arribar a París tota colrada pel sol. Com totes les modes, aquesta es va estendre primer per la gent benestant fins a popularitzar-se. Ara ja hem arribat a l’altre extrem, el de la gent que per posar-se morena perd l’oremus. Uns es pinten amb esprai, però altres 
arriben a la tanorèxia, afecció excessiva per prendre banys de sol o de raigs UVA, a fi de mantenir o incrementar el bronzejat de la pell. En els darrers anys s’ha multiplicat el nombre de càncers de pell de resultes a mig termini de les cremades solars. Però aquest perill no sembla aturar cap tanorèctic, que rima amb anorèctic. El darrer no creu estar esquelètic i l’altre pensa que és pàl·lid. I fent costat a la desmesura, s’acaben de popularitzar els tatuatges solars, consistents a posar-se damunt la pell peces de roba o 
plàstiques que, un cop pres el sol, deixaran un dibuix, o una cremada. A l’altre cantó de la balança, a Xina han inventat el «biquini facial» per tapar totalment el rostre, el pit, i en alguns casos, el cos sencer, quan es va a la platja. Volen remullar-se, però conservar la blancor del cos, que els sembla més bonica. En fi, excessos, un per molt i l’altre per poc. Jo, per si de cas, segueixo la màxima grega: de res massa.
Deixa un comentari