Són els pares responsables del que fan els seus fills? I els fills, han de pagar per les culpes dels pares? I els germans, són responsables els uns respecte dels altres? Qui no s’ha sentit mai concernit pel que fa un familiar, o fins i tot un amic? Tenim tendència a una empatia que va molt més enllà de l’adonar-se del que un altre pot sentir. En realitat, quan hi ha afecte, i no cal que sigui filial, patim i ens alegrem amb el que pateixen i riuen els que tenim a la vora. En general, som molt lluny de la resposta del mític Caïm «No sé pas on és Abel. És que sóc el guardià del meu germà?»
Dijous passat, quan la lluna més plena s’alçava sobre les teulades de Lleida vaig acabar –en p
oc més de 24 hores– la primera novel·la de David Marín Rubio, periodista delegat d’El Punt Avui a Lleida. El títol de l’obra: Mala lluna, publicada per RBA, feia un estrany contrast amb la llum de l’astre que entrava per la finestra del menjador de casa. En efecte, la lluna de dijous passat, gràvida damunt la ciutat sense boira, projectava una claror lletosa sobre els edificis i sobre les pàgines del llibre de tapes fosques que acabava de llegir. Mala lluna és una novel·la negra, amb morts, persecucions, investigadors, bons i dolents, intriga, pistes falses i desenllaç colpidor.
La novel·la té tots els trets del gènere i no desmereix de les millors que he llegit. Però més enllà de la trama visible: un astrofísic assassinat i un altre de desaparegut al Parc Astronòmic del Montsec, un sergent dels Mossos d’Esquadra i el seu 
equip que investiguen una trama cada cop més embolicada… més enllà d’això, dic, hi ha un tema de fons que al meu entendre és principal. Es tracta de la paternitat del protagonista i les seves difícils relacions amb la filla adolescent. I alhora també ho és de l’esgarriament dels joves que sovint confonen llibertat i revolta. Ho diu l’autor en forma de reflexió: «El pas d’una generació a la següent no és cap passeig plàcid: és un moviment sísmic on es decideix el destí de les persones, un esborrany que posa a prova la consistència de l’univers i fa tremolar els fonaments de la humanitat. I així és un cop i un altre». Al costat d’això, la responsabilitat que els pares senten pels fills, l’amor filial estrebat entre el deure i la rauxa, la tensió entre la lleialtat i la traïció que du a la llibertat, els amics i la família. Què els he de dir, volguts lectors? És una bona novel·la. Quan els la recomano hi empenyoro el meu honor.
Deixa un comentari