El suïcidi és un problema, diuen. Però no és cert. La paraula «problema» significa: «cosa a solucionar» i el suïcidi no és un problema sinó una solució, de fet la solució, per als que es donen la mort a sí mateixos. Per a qui és un problema, doncs? Per als que es queden. Si algú té un pare, un fill, un germà, un amic suïcidat, sap de què parlo.
Es calcula que una mort voluntària deixa un mínim de sis víctimes col·laterals. Són els familiars directes que senten la pèrdua com una llosa. Però no és una llosa qualsevol, com la del dol que hom ha de passar per la pèrdua d’una persona estimada. Aquí és diferent tot: En un enterrament «normal» tothom et diu «t’acompanyo en el sentiment» sense problemes. En el cas de la mort voluntària, no hi ha «dolor solidari» expressat sense rerefons de mirades. I de vegades, fins i tot les més benintencionades frases de condol són tan feridores com punyals. Ningú no sap ben bé què dir; per a aquestes circumstàncies no hi ha res escrit. En 
una mort per accident, posem per cas, hi ha assegurances que responen, però d’aquesta ningú no es fa càrrec i moltes famílies queden sense la seva font d’ingressos principal. Són molts els tabús culturals, religiosos i morals que bloquegen una mirada serena i sense prejudicis. El suïcida desafia amb el seu acte la nostra «versió oficial de la vida»; l’església n’impedia l’enterrament en sagrat fins fa quatre dies… El suïcidi és l’única forma de mort que rep algun tipus d’adjectiu. El suïcida ha estat un valent, o un covard, o un irresponsable, segons s’escaigui i segons qui en parli. Per a uns altres tot es redueix a les causes: estava malament dels nervis, s’havia quedat sol o arrossegava una malaltia incurable. Però al final, tot es redueix a una mort pública, a l’exhibició –gairebé impúdica, més que res pel caràcter morbós de la mirada dels qui el contemplen– d’un acte o d’un procés que sempre són íntims.
Només resten les preguntes sense resposta que els supervivents fan al mort voluntàriament: –Per què m’has fet això? Abandonament. –Com t’ho hauria pogut evitar? Culpa. Què pensaran de mi els altres? Vergonya. La meva família està maleïda? Pensament autodestructiu. I la darrera pregunta, la més important: –Quin sentit té la vida? Els supervivents es fan la qüestió filosòfica més important, aquella que, eventualment, pot precedir el gest definitiu. En el seu cas, per desgràcia, segueix al que ja ha fet el familiar o l’amic morts. De tot això se’n va parlar abans d’ahir, a Lleida. L’associació «Dol de Ponent» ens en va donar l’oportunitat en una jornada sobre el suïcidi dels adolescents, de tots, el més difícil de comprendre i d’acceptar. A ells dono les gràcies amb l’article; és la meva manera d’anar «escrivivint».
Deixa un comentari