Ara no es nota, perquè escric amb un teclat i faig servir les dues mans amb similar “destresa”. Però de petit, a l’escola unitària del poble, el mestre que ens ensenyava a escriure em feia agafar el llapis amb la dreta mentre em subjectava el braç esquerre per tal que no en fes ús. Cada vegada que canviava de mà, hi rebia un bon cop amb el regle. Això no passava a la prehistòria: tot just fa quaranta-set anys. Era una època en què l’esquerra tenia mala premsa i les dretes manaven –poc ho molt com ara, però encara amb més mala hòstia–. I ser esquerrer era tan mal vist per l’església –només els bons, al cel, seuen a la dreta de Déu–, com pel poder –que enterrava els esquerranosos als vorals de les carreteres. Avui dia la dreta no deixa que els desenterrem, dit sigui de pas. No vol pas que els comptem ni que els recordem.
Ara –després d’incomptables cops de regle a la mà esquerra– escric amb la dreta, però totes les altres activitats laterals les faig amb el menú costat bo. L’únic problema és que la meva lletra, segons diuen, és gairebé inintel·ligible –dir que és de metge seria poc– i els meus alumnes, quan escric a la pissarra, s’hi deixen els ulls.
Arreu on apareix una majoria, imposa les seves preferències, criteris i necessitats. No li basta fer el món a la seva mida 
sinó que obliga la minoria a encabir-s’hi. En la qüestió que ens ocupa, prou sabem els esquerrers què significa tot plegat: mai no hi ha prou cadires de pala a l’esquerra a l’hora dels exàmens, les tisores només tenen una disposició ergonòmica possible, els bolígrafs no escriuen bé perquè l’esquerrer empeny la bola i no l’estira, els quaderns d’espiral són una nosa sempre, etc.
L’esquerra té mala premsa: ser destre és tenir habilitat; una cosa sinistra (de l’italià «esquerra») és de mal averany; «aixecar-se amb el peu esquerre» és començar malament el dia… Amb tot i això, però, la simple lateralitat dreta i esquerra, igual com els colors blau i vermell, han adquirit connotacions polítiques ben conegudes. Ser d’esquerres, paradoxalment, connotava progressisme i apertura. L’esquerra defensava els febles i donava veu a la majoria oprimida. 
Ser de dretes era ser conservador, preferir l’ordre a la llibertat, defensar els privilegis i avantatges adquirits per la plutocràcia dominant i advocar pel manteniment de l’estatu quo. Tenim dues paradoxes, avui: la dreta és votada per una majoria però defensa només els interessos de la minoria. I l’esquerra lluita amb si mateixa i renuncia als seus principis. El problema d’ara, deixeu-m’ho dir, és que l’esquerra no sap on té la seva dreta.
Deixa un comentari