QUE NO TREBALLES, MARIANO?

−Que no treballes, Mariano? −Hombre, trabajar, trabajar, no demasiado, la verdad. Y no es por falta de ganas, que tengo muchíssimas. Però gracias a Dios, me las puedo aguantar. Així responia el president del govern a un periodista imaginari que havia tingut la sort que, en una roda de premsa oberta i amb preguntes, respongués a la seva. En Mariano, ho sap tothom, creu que la feina es fa esperant que un altre la faci. I sinó, el millor és no fer res, perquè si hi ha un problema, i es pot arreglar, ja ho farà un altre. I si no es pot apariar, no val la pena perdre el temps posant-s’hi. Mariano és un NI-NI frustrat, que ni estudia ni treballa, però a diferència d’aquells per als quals es va inventar el nom, no viu dels seus pares sinó de tots els ciutadans de l’estat. Estic segur que ell i la tropa que l’acompanya no s’aturaran en la seva dèria de reduir els salaris fins que aquests desapareguin del tot. És conegut que pensen, com tots els que tallen el bacallà al país, que els sous de les úniques classes treballadores que hi ha són excessius i per això tenim crisi. ¿Ha sentit a parlar de les ofertes de feina sense sou que proliferen darrerament a l’empara de la crisi, de la indiferència de les autoritats i amb la complaença de la patronal? Es tracta d’ofertes de treball que expliciten, de bon començament, que no hi ha sou, que hom treballarà “pel gasto”, és a dir, que a canvi de la feina tindrà taula i llit. Cosa que significa, pel que fa al primer cas, que el contractat haurà de fer el dinar i, pel que fa al segon i si és una dona, que fins i tot és possible que hagi de treballar a les nits. No m’ho invento: més d’una dona sense feina que, desesperada de trobar-ne, ha trucat, s’ha trobat que eren ofertes sexuals, en algun cas ben explícites.  Rajoy no entén que el seu salari meritaria una mica de treball, tant com el treball d’aquests nous esclaus merita un salari, encara que els que el neguen diguin que a sobre fan caritat perquè donen menjar. En les circumstàncies presents, i amb el record fresc –tremenda ironia− del proppassat “dia del treball”, té molt sentit l’acudit següent: “En una cantonada hi ha dos individus. Un va espelleringat i amb roba bruta de fa molts dies, la cara sense afaitar. L’altre du la roba neta per bé que senzilla i desgastada de les colzeres, les galtes afaitades. Ambdós tenen, però, el mateix rostre macilent i demacrat, la mateixa mirada perduda i desesperada. Quina és la diferència entre els dos? Un diu: −Almoina, si us plau, que no tinc feina. I l’altre replica: −Jo sí que en tinc, i per això encara és més trist”.