La consellera d’Ensenyament, imprudent i bocamoll, va dir, literalment: «Ha mort un professor, però hi ha una gran víctima, que és el nen», i encara sort que no va afirmar que «només» el nen era víctima, per bé que, lamentablement, és això el que es desprèn de les seves paraules.
El nen és una víctima, és clar. És una víctima de la seva malaltia, sigui una psicosi o una altra cosa. Ningú no tria estar malalt. Però també és una víctima en un altre sentit: no ha tingut qui el protegís de sí mateix, encara que sigui per ignorància (del seu entorn familiar i social) o per incompetència (del psicòleg que el tractava). El tercer càrrec: d’imprevisió general, només és atribuïble a la pròpia consellera i al seu departament, que cada any redueix el nombre de psicòlegs i psicopedagogs a les escoles i instituts.
Establert que el nen és una víctima, què passa amb l’altra? Què passa amb el professor mort? ¿Amb cinc minuts de silenci a les aules, un bon discurs de comiat que recordi quin magnífic professional era, una bona foto de polítics acompanyant –amb cara de circumstàncies– els familiars i els companys i ja considerem que s’ha acomplert amb el que toca en aquests casos? Sembla com si algú, no em feu dir qui, ens reciti les següents paraules, com un mantra: «Va, no ploreu més, que no ha passat res, el sistema educatiu funciona com un rellotge, això és un fet 
excepcional i no n’hem de fer calendari, ja podeu tornar a la normalitat de les classes…» Fer-ne cas, però, no seria sinó amagar el cap sota l’ala. És veritat que un assassinat a l’aula és un fet excepcional –als Estats Units, però, ja comença a no ser-ho tant– i és cert també, com s’ha dit, que hi ha una malaltia –de brots imprevisibles– que ha de tractar-se, però no podem girar pàgina sense haver-la llegida tota. I cal dir que la lletra no és pas clara. No vull fer pas un memorial de greuges, no és l’hora ni el lloc, però sí cal advertir que el sistema educatiu, al qual confiem els nostres fills, no rep l’atenció que mereix, ni 
els diners que necessita, ni la confiança de les institucions i dels pares de la qual és digne.
Sempre que hi ha un tort necessitem trobar un culpable. Per això resulta tan dolorós que en aquest cas no en puguem assenyalar cap amb precisió. Ara bé, de les mancances del sistema educatiu, si us plau, absteniu-vos de dir que els mestres n’han de carregar el mort.
Va per tu, Abel.
Deixa un comentari