LA CONSCIÈNCIA DEL JUTGE

Un mestre, quan exerceix el seu magisteri, ha d’explicar, tan bé com pugui, el programa de la seva matèria. La llibertat de càtedra no li dóna pas dret a explicar-ne un altre, perquè està realitzant una funció pública i el programa el determina la conselleria o el ministeri corresponent. Evidentment, la metodologia i les paraules que utilitza per complir amb el seu deure professional, són de la seva responsabilitat. No obstant això, fora ja de l’escola, i com a expert que és en matèria educativa, ningú no el pot privar de la llibertat de fer públiques les seves opinions sobre l’educació del país en general, o, posem per cas, sobre el caràcter inadequat dels continguts de l’assignatura que ha d’impartir.

Un capellà, quan fa missa o imparteix catequesi, ha de seguir la litúrgia i les indicacions que la seva església o congregació marquen. Només té llibertat de triar els temes i les paraules concretes del sermó o les de la lliçó catequètica. Ara bé, com a entès, o com a simple particular que reflexiona, té tot el dret a parlar i comunicar al públic els seus pensaments sobre les mancances dels símbols, la doctrina o la pràctica de la seva església i de proposar les millores o alternatives pertinents.

En molts dels negocis destinats al bé comú, com els citats, als quals podríem afegir, l’exèrcit i la policia, és necessari que alguns membres de la societat es captinguin passivament per tal de realitzar la voluntat –d’origen democràtic– del govern i no pas per frenar-la. En l’exercici d’aquestes tasques no és permès de pensar, sinó que s’ha de creure. Però aquestes mateixes persones també tenen vides privades, i el cervell no se’l deixen pas a la feina quan tanquen l’oficina, el quarter o el jutjat. Són experts en el que fan i fora del treball tenen dret a dir el que pensen de la seva professió, de les normes per les quals es regeix i dels objectius que té la institució per la qual treballen. I tenen dret a fer-ho, no solament perquè són lliures sinó també perquè l’exercici del pensament, de la proposta i de la crítica és la clau del progrés de les institucions, de les idees i de la societat. L’ús privat de la raó ha de ser lliure sempre, prohibir-lo només és propi de les dictadures i dels estats totalitaris.

Per tot això és tan escandalós que hom promogui una acció disciplinària contra el jutge Vidal, que no ha fet altre que usar la seva raó i de la seva consciència. Hom l’acusa d’accions incompatibles amb el seu càrrec i d’ignorància inexcusable del compliment dels deures judicials, tot plegat perquè, fora de l’horari de la seva feina, ha redactat un esbós o proposta per a una futura constitució de Catalunya. Anvaparar! Deuen voler que, davant de la llei –que Vidal aplica quan treballa al jutjat– ell, no solament es tregui et barret, sinó també el cap.