–Està bé del cap, vostè? Segons una anècdota, hi havia un individu que, passejant pels carrers d’Edimburg, s’entretenia a formular a tothom aquesta pregunta. Les persones interpel·lades solien respondre, desconcertades però ben segures, que, naturalment, estaven perfectament bé, si més no del cap. L’individu, però, seguia amb el seu interrogatori.
–M’ho pot demostrar, això, que vostè està mentalment sa?
L’interrogat, és clar, passava de la sorpresa a la indignació, en alguns casos. És clar que no ho podien acreditar. Estaven bé i ja està. És que calia alguna prova que no estaven bojos?
Aleshores l’individu deia, cofoi i rialler: –Jo sí que puc acreditar que estic bé del cap. Miri, miri. I ensenyava un document signat i segellat, on hi posava: «Certificat d’alta del manicomi».
La «titolitis», o hipertròfia de la consideració que mereix un títol acadèmic, està molt estesa. Tothom vol tenir un títol i si pot ser, dos. Ja no n’hi ha prou amb el d’ESO, que ja l’anomenen “melic” perquè el tenen fins i tot els pobres; amb el de Batxillerat o amb qualsevol mòdul de grau mig o superior tampoc no es va enlloc; ara cal un títol universitari, si pot ser amb màster inclòs. I si es pot, un doctorat, que queda molt bé emmarcat a la saleta. Els títols, malgrat la inflació acadèmica que patim, són una garantia –no absoluta– de trobar feina. Sense títol també se’n troba, és clar, per si no ho sap, dels 578 assessors eventuals del govern de l’estat (un 8,1 % menys dels que tenia l’anterior, tot s’ha de dir), 68 no tenen graduat escolar, ni falta que els fa: per a ser un endollat només cal tenir un bon padrí. En qualsevol cas, on vull anar a parar és al fet que tothom s’esforça –sembla que exclusivament– per obtenir títols, i per això el model d’aprenentatge més estès és el bulímic. Hom s’atipa de dades i més dades – «empolla», en terminologia estudiantil– després vomita a l’examen, en forma de respostes correctes a preguntes concretes i aprova. D’aquesta manera hom es purga de les dades adquirides i té la memòria a curt termini disposada per al proper tip. Els estómacs intel·lectuals retornen l’ingerit sense 
haver-ho paït ni integrat. Molts estudiants només fan això: si se’ls demana que facin alguna extrapolació personal o que estableixin relacions entre el que han aprés, no saben què dir, i tres dies després de l’examen ja no recorden res. Evidentment, no tota la culpa deu ser dels estudiants, segur que també són responsables els professors que es creuen oracles i que només volen lloques que repeteixin el que acaben de dir, que no ensenyen a pensar sinó a reproduir.
Aquest model educatiu és el signe dels nostres temps: estudiar per aprovar i no pas per aprendre. Així, senyores i senyors, renunciem a tenir caps ben fets per tenir-los només plens… de títols.
Ramon, és evident, no? Raons, no te’n falten.