LLENGUA, CULTURA I NACIÓ

Quin valor ha de tenir la cultura en una Catalunya independent? Dijous passat, 22 de gener, durant la presentació del darrer número de la revista Arts, que promou el Cercle de Belles Arts de Lleida, hom va tractar de respondre a aquesta pregunta. El Museu de Lleida era un marc adequat: la directora ha anunciat la seva retirada d’escena, justament queixosa del tracte rebut per part de les institucions i, sobretot, de la reducció del pressupost, que ha obligat a una important reducció de personal. L’alcalde de Lleida, dijous passat, va tenir la gosadia d’aparèixer durant l’acte, fent esperar al personal com ja té per costum. A continuació, va convertir la presentació en un acte electoral més on, sense vergonya, va manifestar que té, personalment, en alta estimació la cultura.

Si ens guiem pel que fan les institucions (també les estatals, amb l’augment de l’IVA cultural al 21%), és evident que la cultura no té gaire importància. Els que manen només la valoren en el moment de fer-se les fotos i pronunciar els discursos. Però creuen que és una mena de luxe per a les estones de lleure, i quan arriba l’hora d’estrènyer la cotilla, passa a la categoria de prescindible. Si, en canvi, tenim en compte que els sectors clàssics de producció i difusió culturals van facturar 11.450 milions d’euros l’any 2011 (un 5,89% del PIB català), resulta que la indústria cultural catalana aporta molt més a l’economia del que rep en ajudes i promocions. Això ens hauria de fer pensar, pel cap baix, que emprar el terme «subvenció» per referir-se als estímuls institucionals és incorrecte. S’hauria de parlar més aviat d’«inversions públiques», de la mateixa manera que diem que la construcció d’un centre educatiu és una inversió i no pas una despesa a fons perdut.

Analitzar el valor de la cultura catalana només des del punt de vista econòmic, però, és insuficient. Catalunya té una producció cultural molt superior al seu pes demogràfic, és hora ja que es digui. I no és una cultura que es limiti a repetir el que produeixen les cultures dominants del planeta, sinó que té personalitat i llengua pròpia.

Hi ha cultures que s’expressen en diverses llengües, però això només passa en llocs on s’ha resolt bé –amb respecte i consideració– la diversitat lingüística i la producció cultural, com ara a Suïssa o Finlàndia. España mai no ha tingut aquest objectiu, per bé que la seva constitució diu que totes les llengües de l’estat seran objecte de protecció. Per això arreu mira de retallar la presència parlada de la nostra llengua, a València, a Aragó i també ara a les escoles del principat. La llengua és cultura, i no solament el vehicle a través del qual aquesta s’expressa. Parlant, diuen, la gent s’entén. Afegim-hi: si ho fem en català, arreu i sempre, fem Catalunya.