Déu no és altra cosa que el reflex especular dels homes que hi creuen i/o se l’inventen. És fàcil reconèixer aquesta veritat analitzant, ni que sigui superficialment, les religions de l’antiguitat. A un observador mancat de prejudicis, li resulta evident que els antics, adorant els seus déus, s’adoraven a si mateixos. Els déus eren com els humans, només que immorals i totpoderosos, però amb les mateixes virtuts i defectes que els seus creadors. Veiem Zeus, déu del llamp i del tro, luxuriós i venjatiu. Afrodita, del nom de la qual deriva el terme 
«afrodisíac» era deessa de la còpula, i es captenia com una barjaula nimfòmana que s’allitava amb tothom. Ares, déu de la guerra, no vivia sinó per a la violència i la guerra. Dionís, sempre donat a la gresca i a la beguda (no debades els grecs celebraven, en el seu honor, les festes de la verema). D’aquesta mínima mostra podem deduir, sense dificultat, que als grecs els anava el sexe, els encantava la farra i el mam i eren força donats a la baralla. En això no eren pas molt diferents dels altres pobles de l’antiguitat, ni de nosaltres mateixos, posem per cas, però la seva religió manifestava de forma més transparent la seva manera de ser que no pas ara.
Cosa curiosa, això de la religió, i el que diré val per a totes. Amb independència de la seva veritat, això és, de l’existència o no de Déu, les religions tenen una gran utilitat social. No sé de cap credo que no prohibeixi l’assassinat, que no proscrigui el robatori, la mentida i que no recomani moderació quant al sexe el menjar o l’afany de riqueses. En aquest aspecte, la moral de les religions no fa altre que reforçar, amb la força de la fe dels creients, allò que els 
costums i les lleis recomanen, i vetar allò que aquestes prohibeixen. I tanmateix, les religions, o si més no determinades interpretacions històriques, han afavorit accions literalment contràries als seus principis declarats. En el seu nom s’han prohibit altres maneres de retre culte a Déu, s’han perseguit i executat els discrepants (sota el nom d’heretges), s’han condemnat els crítics o s’han realitzat sacrificis humans. Simplificant, podríem dir que en nom de l’amor, de la salvació i de la felicitat eterna s’ha procurat molt de dolor.
En té la culpa la religió en sí, de tot plegat? Estic temptat de dir que si li atribuïm determinats beneficis, també li hauríem d’imputar els menyscaptes. Trobo més encertat, acusar els homes, que en són els inventors. Si al principi dèiem que els antics, adorant els seus déus, en realitat s’adoraven a si mateixos i que la religió era sovint poc més que una excusa per a pensar, dir i fer allò que els plaïa i allò on els duia la 
seva voluntat, segurament podem dir que ara continua passant el mateix, fa no fa. I per això, el bé i, especialment, el mal de la religió no poden ser atribuïts sinó a la (mala) fe dels qui en fan un instrument i alhora una justificació del seu fanatisme. No és la fe en si mateixa, sinó el fanatisme –sovint criminal– el que en té la culpa.
Deixa un comentari