Una freda nit d’hivern uns eriçons s’arraulien al fons d’una cova. Volent compartir el calor dels cossos es punxaven mútuament, però en tractar d’evitar-ho, allunyant-se els uns dels altres, passaven fred. No va ser fins l’alba que van saber trobar la distància adequada, còmoda i alhora confortable per a tots.
Els humans no som eriçons però Déu n’hi do de les punxes que tenim: hi ha paraules que burxen com punxons. Ja és un tòpic que tots els setembres i geners, després de Festes, augmenta el nombre de separacions martirimonials i divorcis per causa d’una sobredosi de proximitat. Amb la crisi, però, ha disminuït el nombre de ruptures explícites –és una cosa de diners, únicament. Així, el que val per a eriçons i per a parelles humanes val, mutatis mutandis, per a gairebé totes les relacions: amb animals, persones, objectes i contextos, fins i tot per a les relacions entre comunitats humanes senceres, vostès ja m’entenen. Deu 
ser que patim d’inconstància i ens cansem també del que primer volíem amb ànsia; i que l’abraçada més estreta i desitjada acaba ennuegant. Però aquesta és la realitat de les coses, certificada pels proverbis més assenyats: «De res massa», escrit al frontispici del temple d’Apol·lo a Delfos; o el més casolà, que repetia ma padrina Mercè, «Una mica agrada i massa enfada.» Tenim exemples a cabassos: hi ha l’amic a qui ens plau veure un cop al mes, però una sobredosi –posem setmanal– seria nefasta per a la relació. La dona o el marit, que són agradabilíssims a les nits i els caps de setmana, però no resisteixen unes vacances massa prolongades. El mateix podríem dir del menjar paella, les postes de sol o les cançons del Sinatra.
Però no és únicament una qüestió de saturació temporal. Hi ha també la qüestió de la distància física, encara que sigui metafòrica. Altrament dit, la relació més estreta no pot tenir lloc sense que els individus disposin d’un espai propi. Fins i tot hi ha una disciplina, la proxèmia, que entén que l’espai és una forma de comunicació i alhora una part del nostre propi jo vital, físic i mental, que necessiten que «passi l’aire» per a no fer olor de resclosit.
Ja no és només qüestió de fer certa la frase «Val més un tast que no pas un tip» sinó també de donar compliment a una altra que ara mateix m’invento: ni massa prop ni massa lluny, que et vegi venir o que et pugui atrapar.
Deixa un comentari