El president del congrés dels diputats austríac va declarar oberta la sessió de la càmera amb les següents paraules: «Senyories, havent-se verificat el recompte de les diputades i diputats presentes, s’aixeca la sessió», i ell mateix es va alçar de la cadira per marxar. La riallada dels assistents el va fer adonar de l’error, que ràpidament va esmenar. Havia confós «s’obre la sessió» amb «s’aixeca la sessió», un verb per un altre de sentit oposat en aquest context específic. La comprensió de la fallada és fàcil: el president preveia, segurament, una reunió tensa i difícil, tenia poques ganes de participar-hi i moderar-la. Per això el seu desig inconscient i reprimit es va obrir pas a través de l’error i aquest va dir la veritat, com si en realitat hagués volgut dir: «Declaro oberta la sessió, però en realitat preferiria suspendre-la.»
Els lapsus linguae són coneguts de sempre i són universals. Es tracta d’errors d’expressió. Hom diu una paraula per una altra, perquè s’assemblen fonèticament o semànticament. Aquests, a Anglaterra, els anomenen «spoonerisms» en honor del pastor anglicà William A. Spooner, de la Universitat d’Oxford, que es va fer molt popular perquè en cometia molts. Un cop va descriure Déu com «a shoving leopard to his flock» (un lleopard que dóna empentes al seu ramat) en lloc de dir «a loving shepherd to his flock” (un pastor amant -o amatent- del seu ramat). La interpretació d’aquest lapsus donaria per a un llarg comentari sobre el que realment opinava el pastor del Déu que predicava. Els lapsus també poden consistir en l’alteració de les paraules d’una frase («posar l’ull al dit» per «posar el dit a l’ull» o «aquest Delibes és de llibre» per «aquest llibre és de Delibes»).
El primer autor que es va prendre els «lapsus linguae» seriosament fou Sigmund Freud, que els va tractar al seu llibre Psicopatologia de la vida quotidiana. Abans de Freud eren considerats, en els ambients científics, com simples errors, provocats pel cansament o la manca d’atenció, sense significat psicològic. Freud feu costat al sentir popular i hi veié una porta d’accés a l’inconscient, del qual aquests errors serien una petita mostra. Així, els lapsus són interpretats com manifestacions de desitjos o pensaments reprimits a causa de l’etiqueta o bona educació que s’expressen quan es relaxa la vigilància de la consciència. No s’han de confondre, per tant, amb els errors de llenguatge causats per la ignorància o la mala fe. Així, per exemple, els errors que acredita tot sovint la presentadora del programa «La mañana» de TV1, Mariló Montero, no són lapsus, sinó estultícia simple. De mostra, un exemple: comentant l’esquela al diari per l’aniversari de la mort d’Asunta Basterra (la nena d’origen xinès, adoptada i presumptament assassinada pels seus pares adoptius), va dir que aquesta estava signada per un tal Q.E.P.D, confonent l’acrònim «Que En Paz Descanse» en castellà, amb les inicials del signant d’una carta. El natural foteta de la gent ha fet que, hores d’ara, persones diverses hagin inventat altres possibles lapsus que, eventualment, podria cometre la presentadora: «Mariló Montero diu que no és una ‘enxufada’, que no coneix de res el senyor T.V.E.», o aquest altre: «La setmana vinent, Mariló Montero entrevistarà ‘Anònim”, autor de El Lazarillo de Tormes». En fi…
L’error comès aquesta setmana per Juan Cotino, expresident de les Corts valencianes i exconseller del govern, segurament és un lapsus linguae genuí, dels del tipus del primer paràgraf. Cotino sortia del tribunal on havia declarat davant del jutge que mai no havia afavorit la trama Gürtel en adjudicacions de contractes per a l’organització de la visita del papa Benet XVI a València l’any 2006. Els periodistes l’esperaven a la porta. Voltat de micròfons, va dir: «Puedo haber metido la mano, lo he dicho mil veces, pero nunca la pata». Els ulls astorats dels reporters el van fer adonar del lapsus, que va rectificar, però la veritat, la seva veritat, ja s’havia revelat. Allò que havia ocultat al jutge, sota jurament, però amb perfecte domini de si mateix, ho havia dit en públic, a la impensada, un cop superada la tensió. La veritat s’obre pas, un dia o altre, a través de les mentides.
Ramon Camats 
Deixa un comentari