MEA CULPA, MEA MAXIMA CULPA
22/11/2014 per Ramon Camats
Juntament amb més de dos milions de persones, he promogut l’exercici del dret de participació en el 9N; n’he difós la convocatòria, la web «participa2014» i les paperetes; i finalment HE VOTAT. En defensa dels drets democràtics i de la participació política HE DESOBEÏT les decisions –en la meva opinió, injustes– del Tribunal Constitucional que pretenien aturar aquest procés. Sota l’empara dels drets humans més fonamentals HE AJUDAT perquè els actes del 9N poguessin ser realitat. Després d’aquesta assumpció pública de responsabilitat per actes que la fiscalia que vostè representa considera punibles, resto a la seva disposició per als efectes que consideri oportuns. Si no li sembla ofensiu, afegiré que serà un honor per a mi rebre carta certificada del Jutjat d’Instrucció en què se’m convoqui en qualitat d’acusat i reu de delicte.
Espero que la publicació d’aquesta inculpació a la contraportada de SEGRE m’estalviï la passejada fins als jutjats del Canyeret de Lleida. Escriure-la m’ha recordat un episodi de la meva infància: quan el capellà del poble ens alliçonava per a prendre la Primera Comunió. Recordo els Deu Manaments, i també la casuística del pecat que ens explicava, els múltiples motius que hi havia per a confessar-nos. Poca broma, hom podia pecar d’obra, pensament i omissió. Després
ens va explicar el «Confiteor» (Jo confesso, en llatí), oració que forma part de la litúrgia catòlica. El lector, si ja pentina canes, segurament recorda allò de «quia peccavi nimis cogitatione, verbo et opere; mea culpa, mea culpa, mea màxima culpa». I segurament també recorda que, segons diu el protocol bàsic de la confessió, l’admissió de la culpa ha d’aportar dolor, reconsideració del mal comès i penediment. El problema és que la meva confessió d’avui no conté cap dels tres elements, aparentment imprescindibles. Només sento alegria per la transgressió comesa. Si reconsidero alguna cosa és què puc fer més per ampliar el delicte i, sobretot, no em penedeixo de res. No tinc cap gana de «compensar el mal comès» o d’«expiar»… ans al contrari. Per això em pregunto si mereixeré l’absolució dels acòlits de l’opusdeista ministre de l’interior, que tant content està amb la querella. I ves a saber, al final igual aquest assot de desobedients, de tanta missa i repicar, i jo mateix, ens trobarem davant les calderes del Pere Boter. Amén.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
Relacionats
Arxivat a Participació, Política Catalana, Política general | 2 comentaris
Anònim, se m’ha passat de comentar la teva aportació al debat. Glaucó (personatge de La República de Plató, per a qui no l’ha llegit) pensa que la Justícia no és valuosa en ella mateixa, sinó el resultat d’un acord o pacte; una mena de mal menor. Jo, sense ser platònic, això és, sense creure en l’existència del món de les Idees (una mera hipòtesi metafísica) sí que penso que la Justícia, com a ideal de conducta privada i pública, val la pena. De fet, és la condició de possibilitat de la pau i l’ordre social. Si fos la injustícia la que predominés, cap societat no seria possible. Fins i tot els lladres que actuen concertadament han de ser justos entre elles (si vols, han de ser còmplices, han de tenir-se lleialtat mútua), altrament la seva empresa -injusta- mai no arribaria a bon terme. La injustícia d’uns només triomfa a condició que els altres, en general, siguin justos. Per això, alguns, equivocadament, jutjant per l’èxit circumstancial dels injustos, pensen que aquests són els que viuen millor.
Ramon, la gent copia a tots els exàmens de totes les classes, estic començant a pensar com Glaucó. Penses que DE VERITAT es pot defensar la justícia per sobre de la injustícia?