Un estaquirot era un pal de fusta acabat en punxa arrodonida a l’extrem superior. En fabricar carros d’escalada –d’aquells als quals es junyien les mules– es posava un reng d’estaquirots a cadascuna de les dues baranes per tal d’augmentar la capacitat de càrrega en poder-hi clavar les garbes o els feixos. Els estaquirots no es treien mai, car formaven part de l’estructura del carro. Fou fàcil, doncs, generar per metàfora un insult típic a pagès: “Sembles un estaquirot, mou-te d’una vegada!” o també, “Que fots aquí, plantat com un estaq
uirot? Espavila!”. Estaquirot, aplicat metafòricament, es referia a la persona aturada, inútil, que feia nosa; de vegades, també, es referia a la persona que no feia ni deixava fer, que volia i dolia, però sempre inoperant.
Un sinònim –parcial– d’estaquirot és “Estaferm”, que és un ninot de fusta que pivota damunt d’un eix amb un fuet o tralla a l’extrem al qual hom ha de donar un cop per tal de fer-lo girar, i alhora ha de fer-ho prou ràpid per tal 
que la tralla, en el seu moviment giratori, no fuetegi el colpejador. Es feia servir molt a l’època medieval per a l’ensinistrament dels cavallers. Aquests, amb la llança o amb l’espasa, havien de colpejar un escut que sobresortia i alhora havien d’evitar que l’altre extrem, en pivotar, els colpegés a ells i els fes caure del cavall.
Hi ha persones que, més enllà de l’insult pagès, al qual he fet referència, són vertaders estaquirots, en un sentit o altre dels que he descrit, o en els dos alhora. Uns no es mouen mai: el seu capteniment és invariable, siguin quines siguin les circumstàncies o les necessitats del moment. Si són arrauxats, ho són en tot moment, per bé que la situació exigeixi prudència. Si són indecisos, no es decideixen mai, encara que sigui absolutament necessari prendre un determini. Faci fred, faci 
calor, són geni i figura fins la sepultura. Pel que fa al segon cas, hi ha qui, com els estaferms, només actua per reacció. No es mou mai per si mateix, només reacciona a les accions d’altri. Si li donen un cop, igual que l’estaferm, gira i colpeja qui li ha donat, i després s’atura. Acció-reacció, acció-reacció… i res més. Si no el punxen no sagna, si no l’interpel·len, no respon, i quan ho fa la seva resposta és sempre la mateixa, no en té d’altra. Rajoy és el perfecte estaquirot i l’estaferm ideal. És les dues coses alhora: està quiet i quan es mou, és únicament al voltant del seu eix. Estaquirot, és clar, prové del terme estaca. I espero que, com canta Lluís Llach, tingui la mateixa fi: “Si estirem tots, ella caurà, i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar”.
Deixa un comentari