ON ÉS L’ESCRIPTURA?

«Cataluña es propiedad de España», «No se puede amputar España» o «Si queréis la independencia, iros de España», són frases que han escrit o pronunciat els opinadors unionistes que campen arreu. Les tres expressions tenen la franquesa característica de qui es creu posseïdor de la veritat i de la raó. Expliquen –que no justifiquen– l’actitud del Govern de Madrid davant la voluntat dels catalans de decidir el seu destí. Vegem la lògica que d’elles es desprèn.

Com hem de tenir dret a decidir sobre el nostre futur, els catalans, si no som amos de nosaltres mateixos? Com podem decidir sobre la terra on vivim si no és nostra? Si nosaltres som la propietat i España la propietària, com pot decidir la part pel tot?; Quin dret tenim a esgarrar España, unitat de destí en l’universal? No seria un crim robar-li a algú un braç o una cama? Com no ha de ser, doncs, il·legal, inconstitucional, immoral i criminal amputar Catalunya d’España?; Si España és la propietària i nosaltres els llogaters d’una part anomenada «Cataluña», no és evident que si volem rescindir el contracte hem de deixar el piset ben net i endreçat perquè l’amo en disposi a voluntat?

Les expressions del primer paràgraf són alguna cosa més que deliris; són conviccions assumides per l’aparell de l’estat, compartides per la gran massa de ciutadans i encunyades en forma de llei i principi «indisoluble unidad de la nación espanyola». No hi fa res que aquest sigui L’argument que feien servir els unionistes serbis per tal de justificar la guerra de Iugoslàvia. No hi fa res que tothom sàpiga com va acabar. Aquí hi ha una metafísica de les essències que passa davant de cap raonament. Per a ells només cal mirar el mapa i comprovar, no solament que «estamos en España» sinó també que «somos España». Creuen, amb fe digna de millor causa, que «España» és el que ens fa espanyols, com la «Bellesa» fa bonica la noia o la «Justícia» fa que una llei sigui justa.

Jo no crec que hi hagi cap essència «Marca España» que imprimeixi caràcter, que ens faci ser el que no volem ser. El respecte només naix de la consideració i no pas de la servitud o la identitat imposades amb la convicció pròpia del marit que vol retenir la «seva» dona i al final, irat, afirma: «la maté porque era mía». La dicotomia entre la llibertat de les persones i els drets de propietat és falsa. La propietat no té drets, és la gent qui els té.