Antígona va desobeir un decret de Creont, rei de Tebes, que establia clarament que realitzar els ritus funeraris habituals amb el cadàver de Polinices, el seu germà, era il·legal. L’heroïna va transgredir la llei amb plena consciència i va entomar el càstig corresponent, que era la mort. Estava convençuda que els deures de la sang i de l’amor, establerts pels déus olímpics, eren prioritaris respecte de les ordres i lleis civils. Era perfectament conscient que, si obeïa el decret de Creont (que representava la llei de la ciutat) havia de desobeir les lleis no escrites dels Déus i de la naturalesa. I, a l’inrevés, si seguia l’impuls impuls del seu cor, havia de transgredir la norma establerta. Tenia un dilema. Avui, malgrat la distància, si sentim propera la tragèdia d’Antígona és perquè d’alguna manera també és la nostra. Qui no ha dit alguna vegada “Aquesta és una llei injusta i no s’hauria de respectar”…? Qui no ha dit que la veu de la consciència –la qual, com una brúixola, assenyala la justícia– és primer que una norma humana, potser resultat de no se sap quins interessos? I si no, per què tenim consciència? Haurà afegit a continuació.
I tanmateix, no hi ha el perill de confondre la justícia amb els nostres desitjos i, així, justificar una desobediència capriciosa de la llei? No hi ha el perill, en fi, que en transgredir, anul·lem precisament l’objectiu de les normes, que no és altre que la convivència i l’ordre? No deien els romans “dura lex, sed lex”, (la llei és dura, però és la llei) amb la finalitat de fer-nos-en veure la necessitat i la utilitat?
Martin Luther King recomanava desobeir les lleis discriminatòries americanes, vigents fins el 1964, perquè creia que eren injustes, malgrat haver estat promulgades amb tots els requeriments democràtics: diputats escollits en eleccions regulars, obtenció de la majoria de vots a les cambres, etc. I les creia injustes perquè atorgaven, a la pràctica, drets diferents i inferiors als negres respecte dels blancs. Li recordaven, entre altres coses, unes altres lleis, també legals i democràtiques fins l’any 1863, que permetien l’esclavitud. Al final –només cal repassar la història contemporània recent– desobeir les lleis discriminatòries va permetre 
corregir la democràcia i aquestes lleis finalment van ser abolides o esmenades. És que no hi havia un altre camí que no fos la desobediència? És possible, però els polítics feien oïdes sordes a les demandes de justícia racial i només sabien recomanar paciència. I la justícia –la igualtat és justícia–, no podia esperar més. Fem valer l’analogia en aquestes hores que vivim, a l’ombra de la Diada de 2014, en què tants vam demanar que el vot sigui la solució i no el problema. Si no ens deixen, podrà esperar la llibertat?
Ramon Camats 
Deixa un comentari