Un home, parat amb el seu cotxe davant d’un semàfor en vermell, es queda cec de sobte. Una ceguesa lletosa. Qui l’ajuda i el du a casa i després li pren el cotxe, també es queda cec. Cecs queden també tots els pacients de l’oculista on la dona du el seu marit, el cec del semàfor. Aviat l’epidèmia de ceguesa s’estén pel país. Les autoritats, en pic descoberta l’amenaça, decreten que els afectats siguin reclosos en llocs aïllats –com abans els leprosos– on no se’ls vegi i on no vegin ningú –la ceguesa, aparentment, s’encomana quan un cec «mira». La reclusió –en una mena de presó sense carcellers– d’una colla de cecs sense cap mena d’ajuda –només els deixen el menjar a la porta– sense deixar-los sortir sota amenaça de mort –cal evitar el contagi a tot preu–, dóna peu a escenes dantesques on apareix el millor i el pitjor de l’espècie humana. Parlo de la novel·la Ensaio sobre a cegueira, del portuguès Jose Saramago (1922-2010).
Les novel·les de Saramago sovint parteixen d’una hipòtesi: «Què passaria si…». En nostre cas, la hipòtesi és una epidèmia de ceguesa. S’ho poden imaginar: el pànic de la població, les autoritats sanitàries i polítiques totalment desbordades, els afectats reclosos a la força, l’epidèmia que acaba afectant tothom, els policies que vigilen els afectats també acaben cecs, els reporters dels telenotícies, en directe, quedant-se cecs i cegues, amb les exclamacions d’alarma o terror corresponents… les ràdios i televisions del país i finalment del món, quedant-se mudes, una a una… i alhora, els carrers de pobles i ciutats plens de persones tentinejant, sense rumb, cecs, uns agafats a altres –per no perdre’s– i molts sols, amb gemecs de desvari, a la recerca de menjar, tot ple de porqueria i pudint a mort.
Hom s’adona, en llegir el llibre, que la ceguesa en realitat no és el tema, sinó una metàfora que permet reflexionar sobre la 
condició humana en determinades circumstàncies extremes. Egoisme, desconfiança, por… i alhora el mateix afany de dominar els altres. Saramago ho deixa clar en una frase: «La por encega, va dir la noia de les ulleres fosques. Són paraules certes, ja érem cecs en el moment que vam perdre la vista, la por ens va encegar, la por ens mantindrà cecs». S’han adonat de les reaccions que suscita l’actual epidèmia d’Ebola, africana encara, que amenaça estendre’s arreu. S’han preguntat què passaria si…?
Deixa un comentari