«Caminante, no hay camino, se hace camino al andar». Aquests coneguts versos de Machado contenen una gran veritat. El camí és caminar, el camí no és sinó que es fa, i no té altra existència que l’acció del caminant. I tanmateix, bé cal que aquest sàpiga cap on va, altrament no començaria la ruta. A Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll, hi ha una conversa entre el gat i Alícia, la nena que protagonitza el relat. Aquesta pregunta: «Cap on em puc dirigir des d’aquí?» El gat li respon: «Això depèn d’on vulguis anar.» Alícia replica: «Ah, això tant se me’n dóna.» I el gat contesta: «Doncs, aleshores és igual cap on et dirigeixis.»
El gat té tota la raó del món. Si no tenim un objectiu, una fita, un destí, digueu-li com vulgueu, és igual la direcció que emprenguem: no anirem enlloc.
Tot plegat té molt a veure amb l’educació: els objectius són les metes de l’acció educativa. Són aquelles coses: coneixements, destreses, actituds, competències, que esperem que els alumnes assoleixin ajudats i acompanyats per nosaltres –els mestres i les mestresses– i gràcies, naturalment, al seu propi esforç i perseverança. Comencem-hi a pensar: setembre és a la cantonada. Els objectius i la imatge del camí i de la meta, també tenen a veure, és clar, amb la política. És fàcil estendre-hi la metàfora.
Un 28 d’agost de fa cinquanta un anys, Martin Luther King pronunciava un breu discurs que ha passat a la història: I have a dream. En ell recordava que, cent anys enrere Abraham Lincoln havia signat la Declaració d’Emancipació dels negres, la qual els va alliberar de l’esclavitud, però que aleshores: «cent anys després (el 1963) els negres encara viuen en una illa solitària de pobresa, al mig d’un vast oceà de prosperitat material. Cent anys després, els negres encara es consumeixen a les cantonades de la societat americana i es troben exiliats en el seu propi país…» I tenia raó, Luther King, per això deia que els manifestants, als quals s’adreçava, i que havien vingut –molts d’ells a peu– des de tots els racons d’Amèrica, eren allà per a recordar a l’Estat la intensa urgència del moment. Ja no hi havia temps –deia– per a entretenir-se amb el luxe de la tebior o de prendre la tranquil·litzadora droga del gradualisme perquè era el moment de fer reals les promeses de la democràcia.
Li sembla actual, el discurs? Estic segur que si contextualitza adequadament els referents d’injustícia, de promeses incomplertes, de discriminació i de manca de democràcia trobarà que escauria que el llegissin els portantveus d’Òmnium i de l’ANC el proper 11 de setembre. A Catalunya anem fent via i sabem molt bé on volem anar. Al començament hem dit que el camí es fa caminant. Afegeixo que ja queda poc. I acabo amb un parell de versos que, aplicats al nostre cas, van de meravella: «Y al volver la vista atrás, se ve la senda que no se ha de volver a pisar.»
Deixa un comentari