Yago Lamela, atleta olímpic, ha mort. En cap diari, ràdio o televisió es diu que s’ha suïcidat, però tots ho insinuen d’una manera o altra. Els mitjans de comunicació, després de recordar que fou subcampió mundial de salt de longitud i plusmarquista europeu durant deu anys, parlen de les seves sis medalles guanyades en competicions internacionals, i afegeixen que el darrers anys va patir alguns períodes de depressió. Alguns diaris ho deixen aquí, però altres són més prolixos quant a la seva història: les lesions que van escapçar la seva progressió, l’abandonament obligat de l’esport de competició, el seu desànim, el fet que la seva família, preocupada pels seus problemes, va demanar el seu ingrés psiquiàtric que abandonà aparentment recuperat, etc. Uns altres mitjans de comunicació, sense explicitar mai la hipòtesi del suïcidi, elaboren hipòtesis explicatives que el pressuposen: diuen que, és clar, passar de l’èxit i la fama al no res pot ser molt dur per a una persona jove, idolatrada un dia i oblidada quan ja no surt a escena, i que resulta difícil digerir els mals tràngols, començant per les lesions i recuperacions fracassades. Diuen també, posem per cas, citant coneguts de l’esportista, que les coses del cap són terrorífiques, que els darrers dies sortia a sopar amb els amics, que no tenia problemes econòmics, etc.
Els més assenyats afirmen que si els mitjans de comunicació no parlen de la causa de mort és per prudència. De fet, un diari assegura que la policia està investigant i una televisió sosté que ha mort d’infart. Però ningú no diu que hi ha un pacte de silenci per no parlar de la mort voluntària. Si hom pregunta pel fet, l’única resposta és que es tracta de no donar idees a ningú, que existeix un «efecte crida» i que, en qualsevol cas, és una qüestió de delicadesa. Què no faran els periodistes si el mateix Shakespeare no troba bé dir que la bella Ofèlia s’ha suïcidat, aclaparada perquè Hamlet ja no la vol. Enlloc d’això, fa dir a Gertrude, la reina, que la jove va pujar a un salze, vora el riu, que la branca es trencà…
Els tabús (del mot hawaià «taboo»), no són cosa només dels pobles mal anomenats «primitius». Nosaltres també tenim els nostres. Un d’ells és el del suïcidi. No entenem que hom pugui aixecar la mà contra si mateix. No comprenem que algú, per les raons que sigui –cadascú té les seves– posi en dubte la nostra «versió oficial» de la vida, això és, que aquesta té sentit. Pensem que la vida és el més valuós que hi ha, atès que no en tenim altra i no ens cap al cap la idea de no apurar-fa fins el darrer moment: «plegar de viure» no ens resulta pensable, fins i tot quan viure ja no es pot fer amb dignitat. Ens costa adonar-nos que no es tracta només de viure, sinó de viure bé. És un tema seriós, potser el més seriós de tots, però el silenci i la recança a parlar-ne, a cel obert, no són pas la millor manera de tractar-lo.
Deixa un comentari