Fa molts anys, quan era un nen, vaig trobar a casa dels meus pares, al poble, una flauta vella de fusta, molt atrotinada i xaruga. Com que havia vist algun cop els integrants d’una cobla interpretar una sardana, creia que tocar un instrument de vent era una cosa molt fàcil. Havia vist, en efecte, que els intèrprets es posaven la tenora a la boca, bufaven, i sonava la música, amb una aparent facilitat. Jo pensava que una cosa semblant havia de passar si em posava a bufar la flauta. I és cert, sonar sí que sonava, però no en sortia pas un so harmoniós sinó monocorde i estrident; jo era incapaç de treure’n més d’una 
nota. Havia oblidat que no basta amb bufar, també cal moure els dits. La meva padrina, plena d’una saviesa antiga i reposada, contemplant el meu atabalament d’infant, em va dir com ho havia de fer. I a partir d’aquí es tractava d’anar-ho provant, incansablement. Al final, si no cessava en el meu afany, havia d’aprendre a tocar l’instrument.
El cert és que mai no he après a tocar la flauta, però el consell de la padrina m’ha servit tota la vida. Per arribar a saber fer una cosa, per dominar una tècnica, per a aprendre, en suma, cal treballar constantment i no afluixar.
El mateix passa amb l’escriure. Ningú no neix ensenyat. Hom aprèn a escriure tot escrivint, sense defallir. Si, a més a més, tenim algú que ens hi anima i corregeix les nostres primeres bastes de sastre novell, n’aprendrem més ràpidament, però el nostre esforç i constància són imprescindibles.
A l’hora d’escriure, diuen alguns, el millor és emprar un estil «natural», i creuen que això significa que no és necessari tenir cura de la composició ni de l’estil, que l’espontaneïtat serà suficient per a confegir adequadament el text. Creuen aquests que allò que neix en brut de la naturalesa, a rajaploma, és suficient i correcte, model de veritat i valor. El cert és que aquesta proposta, duta a la pràctica, 
no acostuma a donar gaire bons resultats, si més no d’entrada. L’experiència ens ensenya que per arribar a escriure bé cal un llarg aprenentatge i és necessari un esforç constant. En efecte, és que hi ha algun art que ho sigui des del començament? És que no podem els ceps de la vinya perquè donin més raïm? És que no llaurem la terra perquè sigui més fructífera? Allò natural, doncs, no és més que allò que la mateixa naturalesa permet que es faci amb la major perfecció.
Avui falten 17 dies per Sant Jordi. Ser escriptor no és una gràcia concedida pels déus a persones escollides. Tothom pot fer-ho si vol. Així doncs, atreveixin-se a escriure i no parin de fer-ho: les seves bastes de sastre novell d’avui, un dia no llunyà seran un magnífic vestit.
Hola, llegeixo la paraula “aprendre a escriure” i tots els mecanismes de la necessitat s’activen, és una consigna màgica. Escriure: el maravellós art de desplegar i impactar mots i sintagmes en un full, una pissarra o una pantalla que siguin mirall del pensament, ja sia raonaments reals o ficticis..Per escriure, cal abans un verb aplicat amb intensitat: llegir, llegir i llegir..i també viure i viure..i per últim introspecció i silenci per processar-ho tot..I temps d’oci..i tenir una cambra pròpia com deia la Virginia Woolf
Si pero, amigo mio, como dijo Lorca en su famosa conferencia en NY, hay quien sólo tiene ángel y no le queda más remedio que trabajar y trabajar, pero, hay quien nace con duende,
És clar, no tothom aprèn a fer-ho bé, però segur que millora, si s’hi posa. En tot, els genis sempre treuen el cap pel damunt dels altres, i són els únics que poden viure de la seva ploma.