TREBALLAR, QUÈ ÉS AIXÒ?

«Del treball, quan ens falta, notem la seva absència com si d’una vertadera amputació de la nostra naturalesa es tractés. Quan el tenim, quantes vegades no el maleïm i no en reneguem? Així, moltes vegades hem cregut que en lloc del treball, que ens esclavitza i ens aliena, la realització de la humanitat exigeix alguna de les seves antítesis. L’ambivalència del treball ens convida a la reflexió filosòfica.» Amb aquestes paraules, que manllevo del díptic de presentació de les IX Jornades lleidatanes de filosofia moderna, la Secció de Filosofia de l’IEI, Òmnium Ponent, la Societat Catalana de Filosofia, l’IREL, l’IEC i la UdL, ens conviden a participar en un conjunt de conferències i comunicacions al voltant del treball. Si avui tenen temps, passin per l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a partir de les 10 del matí.

La varietat dels organitzadors diu molt de la importància del tema. Tradicionalment hem definit el treball com una maledicció. A la Gènesi (primer llibre de l’Antic Testament) el treball és el primer càstig que Déu infligeix als humans per la seva desobediència. Segur que recorden allò de: «Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front». L’origen llatí del terme insisteix en la mateixa interpretació: «treball» ve de «tripalium», un instrument romà de tortura compost de tres bastons. Els italians l’anomenen «lavoro», que igualment deriva del llatí «labor», que significa esforç o cansament. La tradició s’ha ocupat d’unir els dos termes: treballar és una tortura que cansa. I tanmateix, el treball és or, com també ho diuen del temps; el seu valor es mesura per la seva absència. No es pot ironitzar gaire sobre el tema quan tenim sis milions de desocupats damunt de la taula.

El treball no solament és l’instrument –ara, ai, tan escàs– que permet guanyar-se els mitjans de vida, sinó també l’àmbit en què hom desenvolupa les seves potencialitats i es realitza com a persona. Hi ha qui dubta d’això i sosté que ho deixaria tot pel «dolce far niente» que només existeix a les utopies agràries del país de Xauxa. Ai, la mandra, que uns consideren vici capital i altres, més que un vici a evitar en parlen com d’una virtut que la societat hauria de conrear. Jo, què volen que els digui, de la mandra, posats a fer, n’escriuria un assaig sencer, un llibre gruixut de centenars de pàgines, amb notes al peu i referències erudites. I tant que ho faria, si no fos perquè hi ha molta feina. Francament, en tinc moltes ganes, de treballar, però, gràcies a Déu, me les sé aguantar.