Ningú no pot preveure que una persona concreta es traurà la vida en una hora específica. Però, curiosament, és possible predir l’augment del suïcidi en una societat determinada. Així, la crisi actual permet a molts sociòlegs i psiquiatres anunciar un augment –que les dades estadístiques ja confirmen– dels suïcidis arreu d’Europa. Es tracta de persones desesperades per una raó o altra: han perdut la feina, la casa, els estalvis…, o les tres coses successivament o simultània. El Departament de salut ha posat en marxa un «Pla de prevenció del suïcidi» que, tanmateix, no diu res de les causes socials i pretén arreglar-ho tot amb ansiolítics i antidepressius. Sembla que s’oblidi que el patiment mental augmenta durant les crisis. I, a la inversa, estudis de la Unió Europea indiquen que l’augment de la desocupació no augmenta el suïcidi quan es gasten en programes socials –què és això…?– més de 190 euros per persona. I mentrestant, a Lleida només, l’any 2012 –darrer del qual tenim dades– 44 lleidatans es van matar –i ja són més morts que per accidents de trànsit– i més de 180 ho van intentar, i augmentant.
Els mitjans de comunicació no es fan gaire ressò del tema perquè existeix un «efecte crida», que consisteix en el fet que hi ha individus que, en veure que altres adopten aquesta «solució» als seus problemes, se’ls acut que també podria ser la seva. El suïcidi, doncs, no és pas un problema, si més no per als que se’n van; ho és únicament per als que es queden. I, en aquest cas, els que es queden és amb un altre «problema», el que ha fet que aquells que han «plegat» hagin buscat un «remei definitiu», si és que se’n pot dir així. Em ve a la memòria un conte de Pere Calders, ningú com ell per a fer de la tristor alegria, del dolor riure, i per a fer veure el cantó còmic del més seriós. O per a estirar, fins a la paradoxa, les més profundes reflexions i màximes morals. Acabo l’article amb les seves paraules. No vull donar cap interpretació, només suggerir als qui puguin escollir l’opció calderiana que triïn bé les seves víctimes, perquè ara hi ha molts –i enlairats– objectius.
Carta al jutge (Conte de Pere Calders)
Distingit senyor:
Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses…
Ramon Camats 
Deixa un comentari