SOMNIS DE LUCIDESA

Des de l’antiguitat, els somnis han rebut una consideració especialíssima. Per a uns tenien poders màgics i transformadors de la realitat. Per a altres, tenien la capacitat d’anticipar el futur. Les antigues cultures hebrea i grega compartien la idea que els somnis –si més no els somnis de determinades persones– estaven d’alguna manera relacionats amb la divinitat, que els inspirava o els utilitzava com a forma privilegiada de comunicació. Disposem de notables episodis bíblics, com el dels somnis de Josep, fill de Jacob, que es guanya l’antipatia dels seus germans en explicar-los-els, i encara la interpretació que el mateix Josep fa, més endavant, dels somnis del faraó d’Egipte (Gènesi, 41). I quant als grecs, aquests disposaven fins i tot d’un déu del somni: Hipnos, fill de la Nit i pare de mil fills, entre ells Morfeu, mort per Zeus pel fet d’haver revelat determinats secrets als mortals. Molt més tard, Freud, pare de la psicoanàlisi, va partir d’aquestes idees per a elaborar una teoria segons la qual els somnis eren una via privilegiada d’accés a l’inconscient, a la font oculta dels més íntims dels nostres desigs, dels nostres temors i dels nostres dimonis personals, teoria que, amb variants i afegits, ha fet fortuna entre nosaltres.

Els somnis, en qualsevol cas, no són només el resultat de l’activitat desvagada de la imaginació sinó que signifiquen alguna cosa en si mateixos en la mesura que revelen el que som: «Digues què o amb qui somies i et diré qui ets». No tenim, en principi, control sobre els continguts dels somnis nocturns per bé que tothom ha tingut alguna vegada l’experiència de poder dir-se, mentre somiava: «Això no és més que un somni» i ha pogut, fins un cert punt, intervenir activament en el desenvolupament del somni. Els  somnis diürns són una altra cosa. Aquests neixen tant de les emocions com de la raó. Mostren alhora les aspiracions del cor i les de l’enteniment, i si prediuen el futur no és pas perquè siguin averanys inspirats pels déus sinó perquè expressen una determinada intenció, un propòsit, a la realització del qual els individus volen dedicar la seva vida.

Deia Montaigne, qui sap si anticipant l’obra teatral La vida es sueño de l’immortal Calderón de la Barca, que aquells que han comparat la nostra vida amb un somni estaven completament encertats. I és veritat que ens despertem dormint i ens adormim desperts tant com que somiem desperts i que somiem que dormim. En qualsevol cas, és necessari somiar de totes les maneres possibles, tant perquè ens permet suportar millor la realitat com perquè, eventualment, ens ajuda a imaginar-la diferent i ens dóna forces per a canviar-la.

Els somnis lúcids, que són els que tenim de dia mentre ens creiem desperts, són els de l’esperança raonable d’«allò que encara no és», d’allò que no pot frustrar-se perquè el nostre coratge i la nostra voluntat ho faran realitat. Qui no somia l’impossible mai no l’obtindrà. L’impossible és ara Catalunya lliure. Somniem-la desperts i fem-la possible!