EL SOMRIURE DE LA MONA LISA

Un riu de tinta no bastaria per a fer una còpia a ploma de tot el que s’ha publicat sobre l’enigmàtic somriure de la Mona Lisa (Mona és el diminutiu afectiu Madonna, que vol dir senyora). Se n’ha dit de tota mena, però hi ha un acord unànime en el fet d’acceptar que li escau el sobrenom de Gioconda (de l’italià: la que està alegre). Amb tot, ja em perdonaran, molt alegre no la veig, jo. El seu somriure, tan subtil que sembla més present a l’ull que mira que no pas al rostre contemplat, no passa d’insinuació. Qui sap, igual l’esposa de Francesco Bartolomeo del Giocondo reprimia un somriure de complicitat cap a l’autor del quadre i més que probable amant, Leonardo da Vinci. Diuen alguns experts que l’artista no li va pintar les celles i les pestanyes expressament, amb el propòsit de fer encara més ambigua l’expressió. La tinta vessada per causa d’això n’és testimoni.

No era ambigu, en canvi, el somriure exhibit pel secretari general del PSC, en Pere Navarro, durant l’acte de commemoració de la Constitución convocat per la Delegació del Gobierno Español a Catalunya. L’amfitriona era María de los Llanos de Luna (quina broma no es podria fer jugant amb el seu cognom i els estiraments de pell facial que du). La «Corregidora», nom que rep tant per la ressonància imperial del càrrec com pels seus intents de «desfacer els entuertos» dels ajuntaments catalans amb les banderes, també somreia. El seu somriure, però, tenia un no sé què de «boquita de piñón», potser concentrada per tal de no vessar la copa de cava –català segur que no– que sostenia maldestrament pel mig. A la seva vora, amb la copa ben agafada per la tija, somreia la Camacho, lideressa del PP català (és un dir) amb cara d’haver escoltat un acudit, amb la bústia oberta, dissimulant la rigidesa labial i mostrant part del garganxó. Tot seguit Albert Rivera, de C’s, fent una O amb els llavis, semisomriure nul de circumstàncies, la dreta aguantant la copa i l’esquerra en actitud de sostenir el colze de la Camacho. I, finalment, després d’un personatge irrellevant, més a la dreta, veiem Navarro. Somriure ampli, com si li hagués tocat la grossa, encantat d’haver-se conegut i de trobar-se en grata companyia de germans de sang i d’idees. Coneixia el somriure de hiena de Montoro, el cínic de Rodrigo Rato i l’esmunyedís de Rajoy; ara no sabria definir el de Navarro. No hi havia hipocresia ni al rostre ni a la mirada. Ben lluny del misteri de la Gioconda, Navarro transpirava felicitat, tanta que només li calia remenar la cua.