El cinquè planeta que visita el Petit Príncep, protagonista de la novel·la homònima d’Antoine de Saint-Exupéry, és el més petit de tots. Ben just hi cap un fanal i un fanaler. El nen saluda el fanaler: «Bon dia, com és que acabes d’apagar el fanal?». «Bon dia, és la norma.», li respon el fanaler. «Què és això de la norma?» «És la que diu que s’ha d’apagar el fanal. Bona nit» I encén el fanal. «Però per què l’encens?» «És la norma», diu el fanaler. «No ho entenc». «No hi ha res a entendre» diu el fanaler. «La norma és la norma. Bon dia». I apaga de nou el fanal.
El fanaler explica al nen la seva història. La norma diu que s’ha d’encendre el fanal en pondre’s el sol i s’ha d’apagar en fer-se de dia. Això és perfectament raonable. El problema és que, any rere any, el planeta ha anat girant cada cop més de pressa, i ara fa un tomb cada minut, però la norma, mentrestant, no ha canviat!
Al nen li fa molta gràcia que els dies durin només un minut, però al fanaler no li’n fa gens ni mica. «Ja fa un més que parlem!», li diu al nen. «Un mes?» «Sí, un més: trenta minuts, trenta dies. Bona nit».
Pobre fanaler, fidel sempre a la norma, encenent i apagant el fanal cada minut, sense poder dormir mai. A quina vida més absurda resta condemnat per una consigna que no canvia mai encara que ho facin les circumstàncies. Aquesta és, punt per punt, la fidel imatge de la Constitución Española, l’aniversari de la qual ahir deploràvem.
«La llei és dura, però és la llei», sostenen els qui, com el fanaler, s’agenollen davant de les normes, encara que hagin esdevingut absurdes i injustes a partir del moment que han perdut sincronia –quan s’han desajustat– amb la realitat que les va fer néixer. Altres, en canvi, tant si són cristians com si no ho són, prefereixen aquelles altres paraules que diuen «El Dissabte es va fer per a l’home i no pas l’home per al dissabte», que sostenen que l’eficàcia i la justícia de les regles morals, de les lleis i dels marcs constitucionals, no és altra que servir als individus. I, més enllà d’això, encara hi ha la possibilitat que les lleis naixin mortes, això és, injustes. D’aquesta mena eren les que permetien la discriminació racial als Estats Units, contra les quals va lluitar Martin Luther King, o les lleis que establiren el règim d’Apartheid a Sudàfrica a partir de l’any 1948, contra les quals va lluitar Nelson Mandela. Reposi en pau.
Ramon Camats 
Deixa un comentari