ELS ÒSCARS DE L’ESGLÉSIA ESPANYOLA

M’explica una alumna que, en un examen de Ciències Socials de 3r d’ESO, a la qüestió: «Posa un exemple d’organització que defensa els interessos dels empresaris», ha respost:  «Convergència i Unió». Al mateix examen hi havia una altra pregunta: «Posa un exemple d’organització que treballa per a l’Església Catòlica» i em diu que ha respost el mateix. Jo que li dic: «Vols dir que no són una mica forçades, aquestes respostes? No podries haver escrit, per exemple, Foment del treball i Càritas, respectivament?» I l’adolescent em respon: «Potser sí, però no em diguis ara que m’he equivocat. Si fóssim a Espanya hauria respost Partido Popular a les dues». El cert és que no he sabut pas què dir-li. En qualsevol cas, friso per veure la correcció de la prova…

«Explicatio non pedita, accusatio manifesta» significa que quan hom dóna explicacions que no li han demanat, s’acusa d’allò mateix que es disculpa. Això és exactament el que va fer el cardenal Angelo Amato el dia 15 d’octubre, en ocasió del lliurament dels Òscars de l’Església corresponents al període que la Conferència Episcopal Española anomena «Cruzada nacional contra los rojos», conegut també, en l’estricte àmbit polític, com «Guerra Civil Española». Però no discutirem el nom de la cosa. El cas és que Amato va dir que «La beatificación no va contra nadie» perquè els màrtirs que ara s’han elevat als altars per tal que els cristians de base puguin demanar, per intermediació seva, favors especials a Déu, no van ser assassinats per motius polítics sinó per «odium fidei», això és enmig d’una persecució religiosa plena d’odi a la fe. Això perquè la República, aquell catau de descreguts i masons, havia programat «el exterminio de la Iglesia Catòlica en España.»

Amato, acompanyat d’Artur Mas i esposa, la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, alguns consellers, el president del congrés espanyol, Jesús Posada i els ministres de Justícia i Interior, Ruiz Gallardón i Fernández Díaz, ha reblat que els religiosos morts no eren combatents, no odiaven a ningú, estimaven a tots i feien el bé a tots. I que per això, «La Iglesia, casa del perdón, no busca culpables». En llegir aquestes declaracions, ho confesso, quasi em salten les llàgrimes. L’emoció gairebé m’ha fet oblidar, en llegir-les, que el dia 2 de novembre farà 76 anys del bombardeig del Liceu Escolar de Lleida, on van perdre la vida 48 nens que hi rebien classe. Potser aquests, si l’Honorable Institució fos cristiana un cop, haurien merescut, de debò, els òscars que l’església dóna a una innocència de la qual ella està mancada.