EL GRAN GERMÀ T’ESPIA

«The Big Brother is whatching you». La ciutat on es desenvolupa l’acció de la novel·la 1984, de George Orwell, és plena de pòsters i rètols amb el titular que encapçala doblement aquest article. El Gran Germà és el dictador d’Euràsia, un dels tres estats totalitaris que es reparteixen el món d’aquesta ficció literària. El control estatal de les accions dels ciutadans s’estén a les seves vides privades: a cada llar hi ha una telepantalla, que alhora és televisió per mirar i càmera que mira. Les telepantalles, que els ciutadans no poden apagar sota pena de mort, capten la intimitat de cada individu, de cada família; les seves converses, roncs, gemecs i crits són permanentment enregistrats. Aparells similars, amén de micròfons ocults, es troben arreu: als llocs de treball, a les places i carrers. La correspondència és sistemàticament oberta i llegida abans de ser lliurada. Els membres de la policia del pensament, disfressats de ciutadans, denuncien i arresten aquells que manifesten tendències subversives, els infants són educats perquè denunciïn els seus pares…

És fàcil de caure en la temptació de dir que els fets que acabo de relatar només es troben en una novel·la, pura faula, escrita per un boig delirant fa seixanta-quatre anys. Però els fets revelats dels darrers dies superen la ficció: ara ja no s’espia només els poderosos sinó que s’espia tot i tothom: vida, moviments, pagaments amb targeta, escrits, trucades, whatsapps, sms, correus electrònics. Alguns dels elements de control del pensament dels ciutadans descrits a la novel·la citada ja havien estat assajats pels nazis i pel totalitarisme estalinista, però altres són anticipats per la rica imaginació de l’escriptor. Què fa que els governs, no contents a controlar les accions dels ciutadans –ja esdevinguts súbdits o, pitjor, esclaus– vulguin conèixer els seus pensaments? És simplement el deliri del poder absolut al qual, a imitació de Déu, aspiren? Recordin que d’Aquest diuen que «tot ho sap i tot ho veu…» És xafarderia d’alt estanding, vanitat de primer ministre i curiositat de saberut? O és pura i simple por? Por que hom pensi, i, posant en acció el pensament, destrueixi la ficció del poder. Permetin-me airejar l’article, per acabar, amb les terribles paraules del poeta. Miquel Martí i Pol ens deia, fa anys, que «Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I tanmateix, la remor persisteix».