Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for 17/08/2013

ImatgeVaig comprar la meva primera bicicleta fa vint anys. Ho dic de debò: la de la infància no compta, car la van pagar els pares. L’actual la faig servir cada dia; és una Peugeot de color negre, 21 velocitats, parafangs, portapaquets, llum de dinamo i un immobilitzador de llanta a la roda del darrera. M’hi va decidir l’exemple de Salvador Martínez, un company d’institut, que cada dia arribava al centre amb una BH, disposat a impartir classe d’Història. Ell no se’n vanava pas. La bicicleta no era d’exhibició –més aviat era una mica xaruga i estava atrotinada per l’ús. No la feia servir per a mantenir-se en forma, perquè així no tenia problemes d’aparcament o per a estalviar-se els diners del combustible. Res d’això: era el vehicle de transport de casa a la feina i de la feina a casa. Tot plegat era d’una normalitat sorprenent. Ho dic perquè aleshores, com ara, la bicicleta no era un vehicle d’ús quotidià.

ImatgeLa canalla usa la bicicleta per a jugar, i també per motius pràctics. Això mentre no té edat de comprar-se, o que li comprin, la moto o el cotxe. Alguns adults la usen com a forma d’afirmar-se com a “diferents”, contraculturals o similars. Aquests les pinten de colors cridaners i les mantenen malament; uns altres la consideren material d’esport: els veus amb les seves bicis de curses rutilants, impecables, o amb les seves mountain-bikes  amb rodes tan gruixudes que semblen motos de trial. Si escoltes les seves converses, en una parada per a esmorzar d’una sortida, no sentiràs altre que marques, models i característiques; També hi ha qui la usa, dos cops a l’any, per motius polítics. No és pas broma, algú li deu haver dit a l’alcalde que queda bé baixar del cotxe oficial i participar amb el poble el dia de la bicicleta. I finalment, n’hi ha que la fan servir com a vehicle habitual. A banda del meu amic Salvador i uns quants com ell, a més d’una pila d’estudiants de la universitat dels que no reben beques, només hi ha els immigrants sense recursos –majoritàriament negres- que la fan servir per anar d’un lloc a l’altre.

ImatgeAquest estiu he estat uns dies a Dinamarca (6 milions d’habitants, moneda pròpia… perquè diguin de la inviabilitat dels petits estats independents). El país, molt més ric, culte i civilitzat que el nostre, és un paradís per a les bicicletes. Reben el mateix tractament vial que els cotxes, i els seus usuaris són respectats. Els ajuntaments desincentiven activament l’ús del cotxe i la circulació a l’interior de les ciutats és pacífica: sense fums, sorolls i accidents. He sentit pels danesos la més sana de les enveges: els he admirat.

Read Full Post »