Si un individu és incapaç d’albirar el futur serà també incapaç de suportar cap present. El futur no és només una possibilitat temporal a venir, sinó també el lloc per a la realització d’un mateix. Ja em disculparan la filosofada. Encara tinc present un llibre que vaig llegir fa temps: L’home a la recerca de sentit. Ed. 62. Era de Victor Frankl, i hi explicava la seva experiència als camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial. Frankl descrivia els patiments i privacions dels presoners del camp. Deia que en qüestió de molt pocs mesos tothom perdia la salut, s’aprimava vint o trenta quilos, i veia la seva vida al caire de l’abisme. Això feia que, en poc temps, les diferències de salut i força física amb què els presoners entraven al camp quedessin esborrades totalment. Molts, privats de cap mena d’esperança, s’abandonaven. Altres, en canvi, no ho feien, de manera que vivien durant més temps; alguns ho van fer prou com per a veure l’alliberament i poder explicar-ho, com l’autor del qual els parlo.
L’important de l’experiència de Frankl és la seva afirmació que la resistència d’unes persones i el defalliment d’unes altres no depenia tant de la seva força o salut física –igualades per les privacions– sinó de la seva capacitat d’imaginar-se un futur, de pensar en una vida després del camp de concentració. Per uns aquesta vida podia consistir en el retrobament amb els familiars, per altres la represa de la professió. Tant era, el cas era que qui era capaç d’omplir de sentit la vida al camp de concentració, qui era capaç de pensar que allò no era sinó provisional, horrorós sí, però provisional, era qui trobava les forces necessàries per a resistir i sobreviure. Els altres, simplement, trencats per dins, es deixaven morir.
Què passa, ara i aquí, amb els milions de persones desocupades que hi ha al país, amb els centenars de milers de famílies sense cap ingrés? Quin futur poden albirar en les circumstàncies actuals? Què poden esperar d’una classe política inepta i corrupta que no vetlla tant pels desocupats com per la seva pròpia ocupació? Què cal esperar de qui diu que cal abaixar encara més els sous i pretén carregar sobre les espatlles dels qui –encara– treballen, la responsabilitat de la recuperació econòmica?
Recorden els personatges de la pel·lícula Los lunes al sol? Els faig memòria, va d’un grup de desocupats de llarga durada de les drassanes de Vigo que, misèria a banda, arriba un moment que tant els dóna el guanyat com el perdut, se senten fracassats, sense futur i sense esperança. Pensin un moment en ells, en tots nosaltres, aviat tots farem la mateixa cara.
Ramon Camats 
Deixa un comentari