LLIÇÓ D’HORTOGRAFIA

Recorden Dan Quayle, qui fou vicepresident amb George Bush? Als Estats Units encara s’escollonen del ridícul que va fer un dia, en una escola de Trenton, New Jersey, quan, durant una visita d’aquelles que fan els polítics, només per sortir a la foto, va voler corregir un jove estudiant que estava escrivint «patata» (potato) a la pissarra. Quayle, donant-se-les de mestre, el va instar a afegir una «e» al final: «potatoe». La feta va quedar enregistrada per a la posteritat; ara la pot veure qualsevol a Youtube. L’error no era pas anecdòtic, car en anglès hi ha diferències significatives entre el que hom pronuncia i el que escriu, per això el lletreig (spelling) correcte és signe d’ortodòxia lingüística i de cultura. Quayle es guanyava la vida de parlamentari al Senat, lloc on se suposa que hom ha de parlar, i molt, i encara fer-ho bé, correctament. Però no cal anar als EUA per a trobar polítics que, en qüestions de llengua, cometen molts errors, i no em refereixo al contingut o a la veracitat dels seus discursos o escrits, sinó a la seva correcció. Tenim, posem per cas, la mateixa presidenta del Parlament, que té cognoms tan catalans com «Gispert» i «Català», la qual, tanmateix, s’expressa amb un català ben precari: no pronuncia les esses sonores per a res i cau constantment en el «ieisme» en no saber pronunciar bé les elles (ll) ni les jotes (j), que sistemàticament transforma en is (i). És divertit sentir-la, en l’exercici de les seves responsabilitats, dir: «Projecte de iei» en lloc de «projecte de llei»… potser és que està pensant en l’Institut d’Estudis Ilerdencs i se li escapa…

A La Quera hem volgut fer mostra del «Catanyol» que alguns conspicus representants de les institucions parlen i escriuen. Els convidem, per tant, a buscar a les nostres pàgines els errors gramaticals, sintàctics i ortogràfics que hi apareixen. Per tal d’alleugerir la tasca, els diré que es troben concentrats (n’hi ha onze, amb les repeticions) al document que un col·laborador espontani ens ha fet arribar perquè li publiquéssim. Hi trobaran, per començar, el típic error de la perífrasi d’obligació. El «tenir que» tan espanyol, en lloc del «haver de» propi de la llengua catalana, i que es pot substituir sovint pel nostrat «cal» en oracions com «has de sortir» per «cal que surtis». En segon lloc trobaran un error de lèxic, «cero» també per influència del castellà, en lloc de «zero». En tercer, «Annexe» per «annex» nova catanyolada típica d’aquesta invasió invisible que malmet la nostra llengua. En quart lloc trobem el típic error de l’accent diacrític: «bens» per «béns»… Només va sense accent si es refereix als anyells o corders, però no a les propietats. El cinquè és l’absència d’una contracció: «de el» que hauria de ser «del». El sisè és una mala construcció sintàctica, causada perquè l’autor l’ha calcada del castellà: «per el que»… que hauria de ser «per la qual cosa». El setè error és purament ortogràfic, basat en la ignorància de les regles d’accentuació: «suposes» si és la tercera persona del singular de l’imperfet de subjuntiu del verb «suposar», va amb accent: «suposés», perquè és una paraula aguda acabada amb «s.» Però basti per avui, ja estic tip de corregir persones que, per l’enlairat de la seva posició, el seu sou i la seva responsabilitat pública en la cura de la llengua catalana haurien d’esmerçar-se més a parlar i escriure bé. Fins aleshores, els poso un «zero» o millor, en el seu catanyol infecte: «sero patatero».