ADÉU, MILORD

Què és allò que guardem durant molt de temps com una perla rara; què és allò que ens ajuda a sortir de casa per anar on sigui, no importa el lloc;  què és allò davant del qual la nostra voluntat resta submisa; què és allò que ens fa patir per tal de satisfer les seves més petites exigències; què és allò que sap desmuntar tots els nostres hàbits; que ens fa estimar fins i tot la solitud, que ens protegeix quan ens amaguem per a curar-nos les ferides? No és una endevinalla, i si de cas ho és, Moustaki ens la desclou des del primer vers: «Ma liberté / longtemps je t’ai gardé / comme une perle rare». Els poemes d’aquest jueu, rodamón, de pare grec, com ell mateix es definia, tenen la salabror de l’aigua de mar. Moustaki, que coneixia totes les llengües del Mediterrani, ens va entusiasmar de ben joves –per a poder dir això cal tenir uns anys, però– i ens va fer somiar en una llibertat que els nascuts sota la dictadura enyoràvem com si l’haguéssim tingut mai. Tant com ara, que la tenim, temem perdre-la de nou a mans d’un cap Wert de torn.

Moustaki no va ser el primer ni serà pas l’últim a escriure versos, posar-los música i cantar-los amb veu profunda i sincera, amb la mirada neta de qui els sent propis. Però ha estat el més gran, i això que admirava Georges Brassens, un altre com ell, a qui va manllevar el nom per a fer-lo seu. –Giusseppe Moustacchi va donar-se el nom artístic de Georges Moustaki en reconeixement a l’autor de lletres immortals com «Tempête dans un bénitier» o «La mauvaise réputation». Com a poeta-cantant Moustaki no tenia parió a l’hora de descriure els diversos estats de l’ànima. De la solitud, posem per cas, en parla amb unes metàfores tan sentides que només de l’experiència poden nàixer. De qui, si no l’hem tingut sempre a la vora, podem dir que ens és «fidel com una ombra» o que hi passem moltes nits cara a cara? De qui podem dir que, acompanyats d’ella, mai no estem sols?

De totes les seves cançons, però, jo em quedo amb una de poc coneguda: Sarah. En versos breus, de quatre síl·labes, parla de la dona amb qui dorm cada nit, que ja fa anys que no té vint anys, que fa ulleres, que té la boca cansada dels petons donats cada dia, que té el rostre destenyit i el cos gastat; un cos acaronat sovint, i sovint també mal estimat; un cos encongit, que sembla dur damunt els records dels quals ha hagut de fugir. I acaba advertint: «No rigueu pas, guardeu les vostres llàgrimes i els vostres sarcasmes. Quan la nit ens reuneix, el seu cos i les seves mans se m’ofereixen; i és el seu cor, cobert de cicatrius i de plors el que em recomforta.»