Les estadístiques sempre enganyen. Ara tothom sap ja que si som dos i un menja un pollastre sencer, la mitjana és que a cadascun li’n toca mig. Aquesta és una de les grans mentides del sistema: identificar la riquesa, concretada en el Producte Interior Brut i en la Renda per Càpita per fer-nos empassar la idea que l’èxit material –sense especificar-ne el repartiment– equival a èxit social. El cert, però, és que sovint la veritat és la contrària: les societats amb nivell de vida més elevat també tenen, sovint, un fracàs social més gran, en termes de salut, d’esperança de vida i de felicitat subjectiva dels seus ciutadans. Tot plegat sembla una paradoxa. L’explicació rau en el fet que en aquestes mateixes societats hi ha més desigualtat social, això és, un pitjor repartiment de la riquesa i dels béns socials primaris, de manera que de resultes augmenten els factors negatius propis del fracàs social: més conflictivitat, menys confiança, més ansietat, pitjor salut psíquica…
Tots els informes de distribució de renda sostenen que la crisi ha fet créixer els ingressos de les rendes altes, alhora que ha fet disminuir els de les baixes, de forma que la diferència de rendes entre rics i pobres ha augmentat sensiblement. I mentrestant, la classe política només pensa en termes globals: augmentar la competitivitat a base de reduir salaris i facilitar els acomiadaments, reduir la despesa, etc., que fins ara no han fet altre que augmentar la polarització de rendes. La majoria dels polítics ignora completament les qüestions que tenen a veure amb com «se senten» les persones. Només es preocupen de les qüestions materials i gens dels factors que poden relacionar l’organització social i la felicitat de la gent.
La desigualtat es posa sota la pell dels individus, afectant la seva salut, tant física com espiritual. Als Estats Units, posem per cas, on hi ha una notable desigualtat social, el seu elevat nivell de renda no evita que els seus habitants tinguin menys esperança de vida o més malalties mentals que els d’altres països més pobres però amb menys desigualtat. L’estat d’ànim de les persones no és un afer del qual hagi d’ocupar-se la política, diuen. No hi ha un «dret a la felicitat» que hom pugui reclamar a un jutge. Cert, però sí que hi una obligació: que els responsables de prendre decisions que a tots incumbeixen tinguin en compte la dignitat de tothom.
Ramon Camats 
El passat dia 20 de març es va celebrar per primer cop el Dia Internacional de la Felicitat. Va ser la decisió de una resolució presa per les Nacions Unides segons la quan reconeix que la recerca de la felicitat és essencial e inherent al ser humà. Que una institució com l’ ONU dediqui el seu temps i esforços a una cosa tant etèria i abstracta com aquesta i que fos aprovada per consens de tots els seus membres es força simptomàtic. Alguna cosa no rutlla prou be en aquesta societat moderna i occidental que hem construït.
Com be dius, Ramon, pels polítics “l’estat d’ànim de les persones no és un afer del qual hagi d’ocupar-se la política”, però seria desitjable que els nostres polítics amb un sentit més de servitud als ciutadans que representen seguíssin l’exemple del del reine de Butan. Segons aquest país asiàtic la riquesa d’un país es mesura no només en termes econòmics sinó de felicitat dels seus habitants. Paral•lelament, l’alcalde de una ciutat mitjana de Massachusetts, Somerville, te força en compte aquest sentiment abans de prendre qualsevol decisió de la política municipal i es planteja en quina manera la seva actuació pot augmentar la felicitat dels residents de Somerville. Sovint els estats Units són exemple d’allò que no hem de fer però en aquest cas els nostres polítics farien be en seguir l’exemple. A la Gran Bretanya David Cameron, també sensible a aquest tema, es proposa mesurar i augmentar el benestar dels britànics, ell parla del GWB (General Well Being) en contraposició a GDP (Gross Domestic Product) o Producte Interior Brut.
Dudas bién Patri, nuestros millonarios (los que nombras, p.ej.) que a menor welfare state lo son más, NUNCA darán dinero para absolutamente nada. Para empezar ni siquiera reinvierten cantidades decentes de sus ingentes beneficios para crear puestos de trabajo en el país, que es el suyo, con la tasa de desempleo mayor de Europa. Saben que mientras dure la “crisis” que ellos han ayudado a crear, más ricos serán. El caso más flagrante es el del inmoral “Sr. Zara” quien, aparte de pagar salarios miserables a sus empleados de la UE, utiliza mano de obra esclava en los paises del tercer mundo (mujeres y niños). Sé que conoces perfectamente esta situación pero tu reflexión y pregunta me ha hecho sacar la bilis que esta gentuza me provoca.
Renta mínima indispensable para todos. En todos los países con un sistema capitalista con una economía amoral pasa lo mismo. El problema esta en la raíz de nuestro sistema de producción. USA con un capitalismo liberal (para lo que le conviene porque en lo que se refiere a aduanas y fronteras es muy proteccionista) suplanta el estado del bienestar con caridad, solidaridad y voluntariado, que obviamente no llega ni a salvaguardar un mínimo a la población desprotegida, pero existe.En Argentina, más italiana y española que anglosajona este tipo de caridad (me refiero a fundaciones privadas de millonarios que aportan en I+D, servicios sociales o educación) casi es inexistente. Mi pregunta es la siguiente ¿Qué haremos cuando nuestro welfare state este completamente desmantelado? ¿Tendremos ricos modelo USA y los sres de Zara y Mercadona darán dinero para becas universitarias? Lo dudo.