¿Recorda el lector aquells temps, no gaire llunyans, quan els alumnes rebecs, poc estudiosos o massa inquiets érem obligats a romandre llargues estones de genolls i amb els braços en creu en un angle de la classe, a la vista de tots els companys? De vegades, per fer més dur el càstig, ens posaven damunt les mans esteses un parell de llibres gruixuts, aquells que –amb tanta mala fortuna– ens resistíem a estudiar. I és que –deien– la lletra amb sang entra. De vegades no calia ser un mal estudiant perquè a hom li fos administrada la pena. No calia ni tan sols «contestar». Recorden allò de «No contestis!», només calia parlar a deshora o sense permís: «Calla fins que no se’t demani que diguis res!» era la norma. Ai, obrir la boca –millor tancada, que no hi entren mosques– era exposar-se a una pena, de proporció variable, segons l’humor del mestre de torn.
Ara, que havíem oblidat aquestes velles pràctiques educatives i que els que n’havíem estat víctimes fins i tot ens permetíem fer-hi broma, ens trobem que retornen amb força. El govern del PP, amatent a les tradicions, encapçala aquesta croada educativa. De moment, i per sort, encara no s’apliquen a la canalla, sinó únicament a les persones que, per l’edat, ja vam patir l’antic sistema. N’acabem de veure un exemple conspicu i exemplaritzant amb el Fiscal General de Catalunya. Rodríguez Sol, que devia ser tan exemplar quan era alumne com ara que era fiscal, s’ha permès xerrar –res, un parell de frases innocents i perfectament democràtiques– quan la regla era el silenci.
El missatge és clar: hom no pot obrir la boca si no és per repetir allò que el mestre ensenya, que no és altre que la veritat. Rodríguez Sol ha xerrat i desobeït. Doblement culpable, doncs. I la resta dels nens-ciutadans, preneu exemple i apreneu. I quant a la veritat que cal aprendre, el lector observarà que ha aparegut una nova teoria al firmament. 
Abans, la veritat consistia en la correspondència amb els fets. Així, la frase: “El gat és damunt de la catifa” és certa si hi ha un gat, una catifa i el felí s’hi està al damunt. Si falta qualsevol de les tres parts, el gat, la catifa i la relació entre ells, la proposició és falsa… Ara una frase és veritable només si és compatible amb la Constitució o amb algun dels seus autoritzats intèrprets, ministres del govern o plomes llogades. Ahir i avui, a fi de tractar aquest tema, ha tingut lloc una jornada filosòfica a Lleida, amb el títol “Veritat i realitat en els nostres dies”, dos àmbits que, cada cop més, caminen separats.
Deixa un comentari